El meu apotecari està maleit. Des del mes de juliol no cobra els medicaments que ha subministrat i que havien estat prescrits pel sistema sanitari públic. Ja no sap qui els hi haurà de pagar. Les autoritats catalanes (el meu apotecari té el seu establiment en plena Gran Via de Barcelona) estan en funcions i diuen que Madrid no els fa arribar els doblers necessaris. Mentre, el ministre espanyol del ram, membre d'un govern que ja es troba en plena precampanya electoral, assegura que es mirarà amb lupa cadascuna de les factures que provinguin de la Generalitat, per comprovar que vagin realment a liquidar el deute pendent amb les farmàcies i no a altres «vel·leïtats il·legals». La cosa no promet massa, aquesta és la veritat.
El 27 de setembre darrer, el meu apotecari, que es considera a ell mateix un ciutadà responsable, va anar a votar amb una certa dosi d'il·lusió, tot esperant que un nou executiu o tal vegada el projecte d'un nou estat pogués solucionar els seus problemes econòmics. Dos mesos més tard, el meu apotecari veu, atònit, com Catalunya encara no disposa d'un govern constituït, perquè els uns fan de la persona del seu candidat a president una qüestió innegociable i els altres, els vots dels quals són imprescindibles per a la investidura, no en volen ni sentir parlar d'aquell aspirant. Cansat de tanta intransigència, el meu apotecari apaga la tele i posa les ràdios espanyoles, on sent un president que afirma que som el país amb més creixement de la Unió Europea i que només se sent còmode comentant partits del Madrid juntament amb el seu fill de 10 anys, al qual envela, de tant en tant, alguna clotellada.
Vista la situació, el meu apotecari ha optat per reduir el seu estoc de medicaments. Abans, quan anaves a la seva farmàcia, sempre trobaves a l'instant tot allò que cercaves. Ara et diu «això t'ho hauré de demanar; ho tindràs a les set de la tarda». I seu a la seva rebotiga, intentant relaxar-se recordant el passat, sense deixar de banda el seu dia a dia, el present que tant l'amoïna. Per a ell, els millors tranquil·litzants que existeixen en el mercat són reviure les seves vacances a Menorca i fruir de l'actual gran moment de forma del seu Barça de tota la vida.
En efecte, des de ja fa uns quants anys, el meu apotecari passa el mes d'agost en un xalet de Cala Blanca que lloga a uns amics illencs. Açò encara s'ho pot permetre, de moment. Els propietaris de l'apartament, tenen un fill que és mestre. L'estiu passat, aquest professional de l'ensenyament contava al meu apotecari que l'administració balear encara deu als docents una paga extra del 2012 i un munt de sexennis i que esperen poder cobrar-los l'any vinent. La qüestió és que, l'altre vespre, el meu apotecari va decidir tornar a veure un poc la tele i, tot fent zàping, va poder seguir una entrevista amb la presidenta de les Illes que explicava com les Balears són la tercera comunitat en fer front als impostos estatals i la setena en veure retornar aquests diners reconvertits en recursos i en infraestructures. Catalunya no és, doncs, l'únic territori maltractat econòmicament pel govern central.
Ja us he dit abans que al meu apotecari només li queda el Barça com a motiu d'il·lusió i d'esperonament. L'equip blaugrana ha recuperat el seu trident màgic atacant i compta per victòries amb golejada els seus darrers partits, tant a la Lliga com a la Champions, fins i tot al camp del seu etern rival, el Reial Madrid. El meu apotecari somnia en què aquesta bona ratxa persisteixi fins el mes de març, que és quan, en futbol, les coses comencen a decidir-se. Però, de sobte, el meu apotecari torna a la realitat i pensa en el que es pot trobar el març vinent; haurà cobrat ja les seves factures o potser el tornaran a convocar a les urnes perquè els partits sobiranistes catalans no s'han posat d'acord i encara no tenim ni president, ni govern? «Que hi vagin ells a votar!». El meu apotecari ja n'està redó.
Cada vespre, a les vuit, el meu apotecari davalla la persiana del seu establiment, amb l'esperança de que mai no arribi el dia en què ho hagi de fer de manera definitiva. Fins i tot pensa que és possible que aquells qui no li paguen, els uns i els altres, es poden veure obligats, també, a tancar portes. Llavors se'n va a la rebotiga i allà, on ningú no el veu, seu a la seva butaca, encén un bon havà i torna a posar-se el vídeo del 0-4 al Bernabéu. Aquest és, ara per ara, el millor tractament que pot auto-administrar-se per tal de prevenir el desànim i la depressió.
