Quan vaig veure fa un parell de setmanes i per internet les fotografies d'una retroexcavadora movent una duna de la platja de Son Saura el cor se'm va trencar. Va quedar en mil miques per un doble motiu. Pel fet en si mateix, però també pel descrèdit que representa una operació així per l'organisme públic que va promoure l'operació, que és la Demarcació de Costes de Menorca. Intentes defensar la feina que fan les Administracions públiques en un moment en què reben atacs de tots costats i de cop et cau un desgraciat i perfecte exemple de poca cura i insensibilitat d'una Administració, una mostra del que no hauria de ser.
A la nostra Illa ja tenim prou experiència acumulada d'actuacions poc afortunades a les nostres platges i als sistemes dunars per saber que aquests entorns naturals són joies delicades i que no és gens intel·ligent intervenir-hi amb maquinàries pesants com si fossin les retroexcavadores artefactes de joguet i els enginyers fillets petits. Si les platges de Cala Blanca, Sa Caleta i Santandria, per dir les que com a ciutadellenc més he viscut, ja no estan com les van poder gaudir els nostres pares i avis, no és per casualitat sinó per les intervencions ben poc encertades que han patit, entre les quals hi ha, entre d'altres, moviments de dunes.
Amb la Llei de Costes a la mà, corresponia als propietaris dels apartaments afectats per la duna movedissa de Son Saura, primer, sol·licitar una autorització a Costes per construir una obra de defensa que impedís la invasió d'arena de les seves propietats, la qual però no hauria de malmetre per res la platja ni tampoc limitar els drets demanials i de pas. En segon lloc, els corresponia, obtinguts tots els permisos pertinents, i confirmats amb informes tècnics curosos, pagar la intervenció.
També és de sentit comú pensar que Costes el que hauria d'haver fet és, vista la persistència de la natura, obrir un expedient per declarar les propietats envaïdes com a zones de domini públic marítimo-terrestre. Perquè si la duna forma part de l'engranatge pel qual la platja es conserva amb bona arena, el lògic és pensar que l'element sobrer són els apartaments i no la pobre i desgraciada duna. A veure si per conservar uns apartaments, al final ens hem de carregar la platja i, a més, amb els nostres impostos!!
A mi no m'agraden les planificacions sobre els territoris que només són declaracions. El sensat és que si es considera que una zona té un especial interès natural, paisatgístic o científic, i independentment de si els seus terrenys són de domini públic o privat, hi haurà al darrere de la proclamació de la protecció una gestió ajustada als valors que es pretenen defensar. Massa sovint, però, en les planificacions territorials, les proteccions als espais naturals són simples brindis al sol. Si els terrenys són privats, no pot ser deixar-los orfes de tutela de l'Administració perquè la majoria de vegades els titulars no tenen capacitat per gestionar-los. I, vista també l'experiència, si són públics tampoc en les administracions hi ha muscle per gestionar-los.
El cas aquest de Son Saura ens hauria de fer reflexionar sobre la direcció pública de tots els espais protegits. És cert, ara, amb les retallades i la Llei Montoro, autèntica llei mordassa perquè impedeix la reposició plena dels empleats públics, l'Administració no té capacitat per gestionar les proteccions, però tard o d'hora caldrà afrontar la realitat perquè davant la pressió humana sempre la naturalesa respon, moltes vegades desagradablement. No pot ser seguir posant el cap sota l'arena.
