La darrera setmana vaig rebre, personalment, dos cops molt forts. Sengles notícies que venien de Menorca i de signe ben divers em van afectar molt i no puc evitar de referir-me, conjuntament, a totes dues, en aquest escrit d'avui. Perquè una i altra tenen un mateix denominador: la impossibilitat que té encara l'home (alguns diuen que afortunadament) de fer front, en ple segle XXI i en l'era de les noves tecnologies, a fenòmens com la mort o bé a desastres naturals provocats per les circumstàncies climatològiques i meteorològiques.
2 Dilluns passat em vaig assabentar, per mitjà de la pàgina del «menorca. info», de la defunció d'Enric Taltavull, conegut per les seves tasques professionals com a càmera de RTVE a Catalunya i posteriorment a Menorca i, també, com a germà del bisbe auxiliar de Barcelona, monsenyor Sebastià Taltavull. L'editor d'«Es Diari», en Josep Pons Fraga, li dedicava una sentida necrològica, que va ser compartida per multitud de comentaris que feien arribar amics seus i antics companys de feina que havien compartit amb ell tantes vivències des del centre emissor de programes de Sant Cugat.
Jo no em definiré ara com amic de l'Enric Taltavull, perquè la nostra relació no havia arribat mai, certament, a aquest nivell d'intensitat i d'intimitat. Però tanmateix us he de confessar que, per a mi, en Quique era «més que un conegut». Un estatus estrany, ho reconec, motivat per la pròpia manera de ser de la persona en qüestió. A part d'un excel·lent professional -ell va editar, per exemple, molts dels tan lloats documentals de La 2- l'Enric Taltavull era una persona prudent que sabia mantenir-se en un segon pla però que mai no defugia una conversa més a fons, quan l'interlocutor li ho demanava; i sempre amb el seu etern somriure als llavis. I també algú compromès amb la seva família i la seva societat. La tasca que va dur a terme, en els seus últims anys, com a vicepresident de la Capella Davídica, així ens ho ha demostrat.
La darrera vegada que vaig parlar amb en Quique fou quan en Sebastià va ser nomenat bisbe. La unió tan forta amb el seu germà va ser un altre dels aspectes que en Pons Fraga destacava en la seva necrològica. Jo crec que, a banda d'unió, era admiració, gairebé adoració. Ell me va contar, en aquella conversa, com, en fer tots dos germans el trasllat, la mudança, de l'indret on en Sebastià residia a Madrid, fins a Barcelona, el nou bisbe electe havia volgut menar ell mateix la furgoneta i que ho havia fet sense cap casta de problema i amb total solvència. Descansi en pau, idò, aquest home de bé i professional eficient i elegant dels mitjans de comunicació que fou sempre n'Enric Taltavull Anglada.
Va ser dijous al vespre quan el segon cop emocional m'arribà. En el seu espai del temps -un dels més seguits en els informatius de la televisió pública catalana- el telenotícies de TV3 emetia unes imatges de la vorera de Calasfonts completament negada per l'aigua que hi havia arribat des de Trebalúger. Aquesta cala tan emblemàtica des Castell -per a jo el paratge natural més polit del planeta- allà on vull anar sempre que calcigo terra menorquina, perquè m'hi sento «realment en vacances»; l'indret on, durant molts anys, vaig desitjar que, quan el moment arribàs, les meves cendres hi fossin escampades; el meu «paradís particular», oferia ara un aspecte desolador.
Molts records em van venir a la memòria: nombrosos sopars amb amics en els diversos restaurants o pizzeries; la casa on, ben damunt la barana de sa punta, vivia la meva tia Marianna, però, per damunt de tots els meus berenars en solitari qualsevol matí d'hivern, on Calasfonts ofereix el seu vessant més íntim i acollidor i et permet, si el dia és net i clar, contemplar amb tota tranquil·litat l'Illa del Rei i el Llatzaret. I ara només podia copsar com aquesta meravella que representa l'inici del gran port natural de Maó apareixia completament impracticable i inabastable, amb el perjudici tan mal de reparar que havien de patir les persones i els establiments de la zona.
És cert que hi ha coses, hores d'ara, que els humans no podem controlar. La vinguda completament inesperada d'una malaltia greu que comporti la mort a una edat no prou avançada i la força devastadora que poden arribar a assolir la pluja o el vent en són dos clars exemples. Açò ens demostra, una vegada més, que la nostra essència és limitada, gens sobrenatural i que l'únic que ens és permès fer davant circumstàncies com aquestes, és, precisament, commoure'ns i emocionar-nos.
