Me fa molta vessa rallar aquí del tema català. Però vaig prometre al meu bon amic des Mercadal que en faria un segon article i, a més, una certa fam de justícia la tenc. La sol provocar, en els que mos consideram demòcrates, llegir –i veure per les teles– atacs i informacions falses de persones que demostren que no tenen ni idea d'allò que rallen, o que en tenen massa.
A més, sembla que el tema dels nacionalismes continua més viu que mai. El parell d'incident lingüístic succeïts aquests dies a Menorca, a les oficines de Baleària i en un restaurant, han generat més comentaris a les xerxes –molts més– que la situació de perill en què es troben les pensions a Espanya, per posar un exemple d'extrema gravetat.
Fa quatre anys que el gobierno tira de Fons de Reserva de les pensions per resoldre altres coses, de tal manera que els doblers que hi havia s'han reduït a la meitat; i, a més, els ingressos mensuals de la Seguretat Social ja no basten per cobrir la despesa de pensions. Però no veig el senyor Rajoy demanant a Europa un altre rescat encobert com el que va beneficiar a Bànkia, ni tampoc cap preocupació social a les xerxes...
En els incidents lingüístics de Menorca, els comentaris que han arribat a les xerxes socials des de tot Espanya són prou explícits. I l'opinió dominant, que no vol dir que sigui la bona, és que els que es consideraven víctimes, són en realitat culpables; que els que reclamaven el dret de poder emprar la seva llengua a ca seva, són uns malcriats o, pitjor encara, uns radicals catalanistes de merda. I de la Constitució –que els hi donaria la raó–, naturalment en aquests casos no se'n parla. La Constitució, pel que sembla, només convé per segons quins temes.
Idò bé, la situació que es viu aquests dies a Catalunya em recorda una mica molt els incidents lingüístics que s'han produït a Menorca i les punyades de la raó de la força –no de la força de la raó– amb què han estat escarnits aquells que solament reclamaven el raonable dret d'emprar la seva llengua a ca seva.
I quan a algú li neguen els seus drets, té dues opcions: acotar el cap i acceptar el pes de la raó de la força o rebel·lar-se, perquè el diàleg, quan la raó que impera és la de la força, ja no és possible. De la mateixa manera que succeiria en una família, una societat que no accepta la diversitat dels seus integrants està condemnada o a la destrucció o a la dictadura.
Aquest és el sentiment –encertat o erroni– que domina en una part considerable de la població catalana, i per motius que són més d'economia i dignitat que no culturals o lingüístics. Dit d'una altra manera i per fer-ho més entenedor, l'opció de la independència aglutina avui un col·lectiu molt ampli de persones tant de llengua originària catalana com castellana. I és que els milions d'immigrants que van arribar a Catalunya als 60 i 70, ja fa estona que se senten integrants del país i igual de maltractats que els autòctons.
En aquests quatre anys d'expansió del moviment independentista, el govern espanyol no ha fet ni un sol gest per reconduir la situació de forma dialogada o en positiu. Al contrari, amb la col·laboració de diaris i televisions –el 80% de la televisió que es veu a Catalunya arriba de Madrid–, ha menystingut el moviment, l'ha insultat i ha practicat el discurs de la por i l'amenaça, mentre anava escanyant l'autonomia.
Però açò ha contribuït al seu reforçament, que s'ha resolt amb una candidatura d'unitat que agrupa els convergents de Mas, els republicans de Junqueras i els escindits de socialistes, cristianodemòcrates i d'Iniciativa (IU), a més de les entitats que aquests anys han dirigit les mobilitzacions més grans d'Europa. Els noms dels candidats són un mosaic de sensibilitats que representa una bona part de la societat catalana.
Davant tenen, naturalment, populars i ciudadanos, amb discursos que costa de distingir, els dubitatius de Podemos-Iniciativa i les restes del naufragi dels altres partits ja citats. Açò sí, durant la campanya de les eleccions del 27 de setembre que, agradi o no, seran un plebiscit substitutori del la consulta prohibida, comptaran amb l'artilleria pesada dels senyors Rajoy, Sánchez, Iglesias i, Felipe González, i el poder –net o brut– de l'Estat.
El resultat del 27 de setembre és una incògnita, però pel camí poden succeir moltes coses. Just abans de començar la campanya, la guàrdia civil ja ha requisat la documentació de diverses seus de Convergència per indicació judicial, a la caça d'aquell 3% de comissions il·lícites que fa deu anys que cerquen però que mai no troben. La senyora Santamaria ha dit que als independentistes els dónes la mà i t'agafen el braç, i el senyor Felipe González ha associat amb el nazisme el moviment d'independència. Un greu error per un estadista com ell, perquè, tot sigui dit, no és un moviment tan diferent del que va portar la independència a Noruega o Islàndia, o en el cas espanyol, a Cuba i a tots els països d'Amèrica del Sud.
