No falta ni un mes per a la celebració d'unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, les terceres en els quatre anys que havia d'haver durat una legislatura normal. Uns comicis que, segons uns i altres, seran molt importants, ja sigui perquè tindran un caràcter plebiscitari, és a dir de poder comptar quants catalans i catalanes estan a favor de la independència del Principat i quants s'hi mostren en contra o perquè, seran, senzillament, unes eleccions autonòmiques més. Jo vull reflexionar en aquest escrit d'avui sobre aquesta cita amb les urnes, abans no comenci la campanya electoral pròpiament dita. I pretenc analitzar la posició dels principals partits que hi concorren, tot fent una anàlisi sobre la coherència dels plantejaments de cadascun d'ells, sense mostrar, en principi, les meves preferències.
La primera conclusió a la que arribat és, precisament, la que dóna títol a l'article. Comprenc molt bé la manera com cada formació política afronta aquest nou repte electoral, amb un parell d'excepcions, que més tard us exposaré. El que comprengui, majoritàriament, gairebé totes les postures del diferents partits no vol dir, en absolut, que les comparteixi. Només significa que els seus plantejaments em semblen coherents amb el que sempre ha defensat cadascun d'ells.
En aquest sentit, les actituds més bones d'entendre són, per a jo, les més extremes, és a dir, per posar dos exemples, les d'Esquerra Republicana, que sempre ha estat favorable a la independència de Catalunya, i la del Partit Popular, que tothora s'hi ha mostrat contrari. En el cas dels republicans, cal destacar, a més, el seu acord final amb Convergència i amb les entitats sobiranistes de la societat civil catalana, per tal de anar tots junts en una candidatura unitària encapçalada per independents. També em semblen molt comprensibles les postures de Ciutadans, que fa del seu espanyolisme una bandera per intentar obtenir els millors resultats possibles en els propers comicis a les Corts generals, i la de la CUP, que defensa la independència, no només del Principat, sinó de tots els Països Catalans, però que no vol mesclar-se amb un partit, com CDC que, en la seva opinió, ha protagonitzat, en aquests anys en què ha governat, una «dura política de retallades socials».
Ja que parlo de Convergència, també és molt comprensible el fet que, una vegada ha trencat amb Unió Democràtica, després de 33 anys d'anar junts, i havent recolzat totes les iniciatives que les entitats sobiranistes han promogut en els darrers tres anys, ara vulgui fer front comú amb elles i així, de passada, procuri evitar una nova davallada com les que ha tingut en els tres o quatre darrers comicis, quan s'ha presentat com a CIU.
--Ara comencen a arribar les posicions més intermèdies i us he de dir, que la d'Iniciativa-Verds i Esquerra Unida també l'entenc. I aquí hi hauríem d'afegir tots els nous col·lectius que integren la candidatura de Catalunya sí que es pot i que són els qui governen, sense anar més enfora, un ajuntament tan important com ho és el de Barcelona. Aquests hereus de l'històric PSUC s'han mostrat sempre a favor del dret a decidir dels catalans i les catalanes però, en el seu ideari, pesa tant o més que això, el seu internacionalisme i la seva visió confederal de l'Estat que els ve dels temps de la Guerra Civil i de la posterior clandestinitat
--Quins són, idò, els plantejaments que, en aquesta anàlisi global que he duit a terme i que avui goso transmetre-us, em resulten més mals de concebre? Doncs us confesso que no acabo d'entendre tot això de les «terceres vies», que venen protagonitzades per formacions polítiques que no expliquen ni defensen amb contundència ni convenciment la seva tesi. És el cas, per exemple, del PSC, que va començar advocant pel federalisme i ara propugna una reforma de la Constitució molt diferent de la que el PSOE, el seu partit germà a nivell espanyol, -i ja no diguem el PP- estan disposats a assumir. I Unió Democràtica que, per primera vegada des de 1932, es presentarà en solitari, exhibeix un nacionalisme prudent, tímid, descafeïnat, que no sé quina acceptació podrà arribar a tenir en l'electorat.
No dec ser l'únic qui no comprèn les posicions d'aquests dos partits, ja que, tant l'un com l' altre, acaben de patir serioses escissions dins les seves files, ja que molts dels seus militants més caracteritzats asseguren que aquestes tesis rompen els principis fundacionals d'un i altre partit. Veure'm, què diu, de tot plegat, el poble català quan, d'aquí un mes, acudeixi a les urnes.
