M'agrada aquesta foto. Ja sigui perquè mostra un punt de vista original, ja sigui perquè és el final de la festa dels cavalls, ja sigui perquè genet i muntura estan cansats i ens donen l'esquena, ja sigui perquè el caixer que s'ha tret la guindola és un familiar –en Francesc Morlà- que ha sortit més de vint vegades a la colcada –en concret vint-i-dues, ja sigui perquè està feta amb la càmera d'un mòbil, ja sigui perquè és tècnicament imperfecta, ja sigui perquè la va fer el meu fill quan tenia tretze anys, ja sigui per les raons que siguin és una fotografia que m'encanta.
Els caixers i els cavalls acomiaden, entre respectuosos i rebentats, la màxima autoritat religiosa de la festa. La capellana saluda, amb la mà, amb un cop de cap de reconeixement, els quasi cent genets i els quasi cent cavalls que l'han acompanyat durant un o tots dies de la colcada. L'equip es desfà amb aquest acte. La coreografia també quasi perfecta que ha recorregut les places i carrers del poble es trenca i la fotografia capta un instant que ha desaparegut, un moment que no veiem i que, per absència, estalona i s'acaba convertint en el famós i indispensable iceberg de la creació. I aquí és on la imperfecció, de la fotografia i del període de temps que queda reflectit, esdevé trenc que provoca la fusió lluminosa de tots aquests elements invisibles que només intuïm amb la mirada. Els cavalls renillen excitats per la presència dels altres cavalls, els caixers també són en aquesta frontera que uneix el darrer instant de la festa amb l'acte més transcendent: el darrer toc de fabiol (es «Ball des còssil» i sa «Tonada de s'aigua-ros» quedaran, com cada any, encavalcades). Encara que d'esquena, no és difícil entrar en el cap del caixer descobert: la satisfacció del treball complert, la perspectiva d'una dutxa reparadora, l'instant del comentari de la jornada amb d'altres caixers o antics caixers que en faran una visió crítica distesa i desapassionada. Ni caixer ni cavall han pres mal, la gent s'ho ha passat fenomenal –com cada any- i, encara que la festa dels cavalls hagi acabat, es podran unir a la gresca de Sant Bartomeu, ara, en un rol no protagonista. No he sortit mai a la qualcada, però puc veure i sentir açò quan mir la fotografia. I crec que la resta d'observadors també. La pols del carrer, l'arena que el camió ha trabucat damunt les llambordes un dia abans, la suor del caixer que s'aferra amb la transpiració blanca i aspra del cavall, la canya verda, la cullereta de plata, el floc vermell que l'aguanta; tot queda concentrat en aquest instant que desapareixerà amb la transcendència quotidiana d'una posta de sol, d'un ocàs que dura un any.
Quan acabin les darreres notes del darrer toc de fabiol que ens avisa de l'arribada del darrer segon de la festa, l'encanteri que s'ha creat durant poc més de vint-i-quatre hores s'esfumarà. El penó que ha passejat el caixer sobreposat ha estat retornat a l'ajuntament i rebut per la corporació en ple. Els caixers més veterans es dutxaran, es mudaran i es vestiran com la resta de la gent del carrer; els cavalls seran muntats per un majordom, per un amic, per un familiar i seran desposseïts dels arnesos, de la buldrafa i dels adorns i descansaran dins un tancat o dins un estable; els genets més joves repartiran l'aigua-ros per les cases i deixaran una olor poderosa de nostàlgia. Els actes que vindran a partir d'ara són una festiva davallada com han estat una festiva pujada els actes anteriors.
Però ens hem avançat des de bon començament. Avui és Sant Bartomeu. Ens queda tot el camí. Els qui hi participam sense ser genets serem també productors de múltiples i infinites connexions que ens faran sentir protagonistes sense ser-ho. Radiacions. Des dels petits als més grans, des de fer botar els cavalls a acariciar-los. Aquests dies previs a la festa s'ha presentat el llibre «Pregons de les festes de Sant Bartomeu de Ferreries (2001-2010)» amb el nombre onze de la «Separata Revista de Ferreries». Com a pregoner de l'any 2004 els editors em van demanar que presentés el llibre. Família Pons Marquès, Joan Casals Thomàs, Catalina Febrer Janer, Miquel Cardona Florit, Jaume Mascaró Pons, «Revista de Ferreries», Joan i Josep Camps Coll, Joan Huguet Rotger, Anna Seguí Martí. Experiències i trajectòries interessants de personatges reconeguts de Ferreries dels quals podem llegir ara les seves intervencions fixades en un llibre. Els primers, caixers veterans, van fer un curiós llistat que ens pot ser útil aquests dies: coses que agraden i desagraden els cavalls. Els desagraden: les manotades davant els ulls, les empentes i estirades fortes, les avellanes llançades amb força... Els agraden: les carícies pel coll, trobar-se amb d'altres cavalls, que els facin la capadeta... Una paraula, aquesta darrera, que només s'empra durant les festes patronals menorquines. De tan modesta que és, no surt ni al DCVB. Consisteix a tocar amb la mà el front del cavall. Més que una paraula, la capadeta és una acció, un reconeixement. S'ha de menester la col·laboració del cavall, del caixer i de la gent que la vulgui fer. «Mirau! Quan veuen fillets a les finestres o majors als portals que criden que hi vagis, hi van tot sols, no emporta que li menis». Bones festes de Sant Bartomeu.
