Uggie va tenir, evidentment, els seus predecessors i ara en recordo concretament dos, en el terreny de l'anomenada petita pantalla. Aquells qui tingueu més edat tindreu molt present el ca Rin Tin Tin qui, en companyia del petit caporal Rusty i del sergent O'Hara, entre d'altres, formava part d'una unitat de l'exèrcit nord-americà. La sèrie, vista amb els ulls actuals de ciutadans del Segle XXI, era una pura exaltació -com tants altres films ianquis- dels valors que se suposaven (com en la nostra mili) a les forces armades dels Estats Units, però aconseguia reunir famílies senceres dels anys 50 i 60 al voltant del televisor.
Molt més recent és la feina, la interpretació d'un altre ca, Rex, en la sèrie policíaca austríaca que du el seu nom perquè ell n'és l'autèntic protagonista. Rex és un comissari més de la brigada d'Homicidis de la Policia de Viena i resol tots els casos d'assassinat in extremis, salvant la vida (excepte en una ocasió) dels seus col·legues humans. El ca policia obté sempre com a premi una estrella i un os de grans dimensions adornat amb un llaç, tot i que ell prefereix els entrepans de salsitxa que un inspector gras té guardats a la seva taula de treball. D'aquesta sèrie, els italians n'han fet una segona versió, amb el mateix títol, que no arriba, ni d'enfora, a la qualitat i l'interès de la seva antecessora centre-europea.
Som conscient que, en la vida real, en la no-ficció com es diu ara, molts cans col·laboren, amb eficiència, amb les diverses policies, amb l'exèrcit i les forces de salvament i de seguretat, i que tots ells requereixen -a banda de les seves propietats innates com pugui ser el sentit de l'olfacte que tenen molt més desenvolupat que nosaltres- d'un entrenament constant i específic, per tal de poder assolir aquest repte. És el cas dels cans pigalls que acompanyen les persones cegues i ja no diguem si aquestes participen en competicions esportives, com, per exemple, els Jocs Paralímpics.
Però avui me volia centrar, en homenatge a Uggie, en tots aquells animals que estan ensinistrats pel rodatge de pel·lícules o sèries de televisió. Precisament, arran de la desaparició física del ca de «The Artist», s'ha destacat la tasca de la seva entrenadora, Sarah Clifford, per tal de que l'animal en qüestió pogués intimar amb Jean Dujardin i Bérénice Béjo, la parella de protagonistes de la cinta francesa, que no eren els seus amos i als quals, prèviament, no coneixia de res. Abans us he parlat de Rex. A la producció austríaca, el ca passa per diversos policies propietaris, entre ells una parella d'home i dona com en el cas d'Uggie. Fins i tot un dels amos, com us deia, acaba mort en un dels episodis. Aquesta multitud de personatges propers dificulta encara més la feina dels entrenadors, si tenim en compte que, com hem sabut, hi va arribar a haver tres Rex que s'anaven alternant en els diferents capítols.
És cert -i volia acabar l'escrit amb aquesta reflexió- que cada propietari d'un animal no deixa de ser un ensinistrador de la seva mascota. Ho vaig poder comprovar fa un parell de setmanes, en què vaig anar a cercar al port de Barcelona una amiga, ja major, que tornava, amb la seva cussa, de passar una setmana de vacances a Menorca. Ella em contava com el seu animal, la Kira, va restar immòbil durant tot el viatge en vaixell, mentre altres propietaris es veien obligats a passejar els seus cans per coberta, per tal de tranquil·litzar-los. L'escena es va repetir durant el posterior trajecte en cotxe fins el seu punt de destí. La Kira no es va moure per res de la falda de la seva mestressa. No em digueu que aquesta actitud no precisa, també, d'un bon entrenament!
