Joan Pons Alzina17/07/15 0:00
TW

Recordem de la infància imatges, músiques i sorolls, i també aromes. Els meus records de fillet són, entre altres, els dels olors dels forns de llenya, amb els flaires de fusta a punt de cremar, de fum i de coques i guisats que s'hi coïen, que s'escampaven pels carrers dels seus encontorns. La meva pàtria és la Ciutadella de la infància. Vaig poder viure la plenitud i la trista mort d'aquest món de forns que cremaven llenya. Record, com si fos ara, haver anat més d'una vegada agafat de la mà de la meva àvia Antònia a la fleca a recollir les pastes que hi havia portat per coure, les quals variaven pel calendari llavors marcat per l'estricte tradició. Cada cosa es preparava en el seu temps: les formatjades per Setmana Santa, les ensaïmades per Sant Joan... Les fleques no tant sols coïen el pa i els pastissos dels forners sinó que també donaven el servei de coure a tothom per un preu determinat, generalment econòmic. D'aquesta manera, les dones, principals responsables dels guisats, arribaven a establir tota una gruixada experiència d'enfornades, que transmetien a filles i a veïnes. Es comentava quin forner era el més barat i quin era el més car, quin vigilava millor l'enfornada i assegurava una bona cocció i quin era un poc despistadot, quin el més net i quin era el més brut, el més pillet, el més amable... Entre les clientes habituals, generalment veïnes del mateix carrer del forn, es xafardejava sobre qui de totes les que hi portaven coques era la que les feia i deixava de fer millors. Per suposat, també es transmetien receptes.

Malauradament, aquest ric i atapeït món de convivències entre forners professionals i veïns es va anar perdent a poc a poc i per moltes raons. Va anar morint de finor quan les famílies van poder aconseguir enfornar amb les cuines de gas domèstiques, guanyant en comoditat al preu de perdre el lleuger gust de fum de les crostes. Ben segur però va ser un cop mortal quan moltes fleques es van agrupar per fer la Panificadora, que potser va ser un bon negoci empresarial, però al preu de perdre el pa artesà... Així es van anar tancant i, el més trist, també enderrocant, establiments que en més d'un cas eren centenaris. Recordo haver sentit dir que l'àvia que durant dècades va treballar en el Forn des Palau va plorar a llàgrima viva quan va veure esbocar a cops de massa el forn amb el qual hi havia treballat. Ignoro quantes, de totes les fleques que recordo, les del carrer del Bisbe, des Palau, de Sant Pere Alcàntara, del Clot, de Santa Rosalia, d'Alaior, del Ranxo, Can Diego... han acabat d'igual manera. Per fortuna, el de Sant Pere Alcàntara no es va destruir i sobreviu com a pizzeria. També el de Can Diego segueix obert, però tinc entès (i perdoneu si vaig errat) que escalfa amb electricitat. Per desgràcia, i si no vaig mal informat, de tots els forns esmentats, ara només un, el del Ranxo, segueix cremant llenya.

Noticias relacionadas
Joan Pons Alzina

Precarietat, caciquisme i desafecció cívica i política

Más noticias relacionadas

A Catalunya, de la mà de l'afició a la bona cuina, s'ha donat en els darrers tres o quatre anys una revifada espectacular de l' interès pel pa. Un entusiasta per recuperar-ne els aromes i les textures perdudes ha estat el flequer Xavier Barriga, el qual, a més d'obrir fantàstics establiments, també és autor bons llibres sobre pastisseria. Barcelona és actualment pionera en el culte al pa. Un jove músic de flauta dolça, Tonatiuth Cortés, amb altres emprenedors, va restaurar un forn de 1926 situat a la vora de l'Hospital Clínic, una autèntica jugueta perduda en el temps. Ha aconseguit que torni a coure amb llenya, i fa una gran varietat de pans, que són una delícia. La ciutat compte ara amb la 'Ruta del bon pa', amb 28 establiments acreditats.

M'agradaria que a Menorca es donés una revifada semblant a la barcelonina, que alguns joves emprenedors s'embarquessin en l'aventura de la recuperació dels antics forns i amb pasta mare tornessin a fer bona pastisseria. Amb la bona acollida que tenen totes les iniciatives de l'associació gastronòmica menorquina Fra Roger, ben segur que hi ha prou demanda perquè la nostra illa torni a retre culte al bon pa.