El drac anuncia que se'n va. Si es confirma la notícia, deixarà darrere seu un paisatge cultural, polític, territorial i humà devastat. Les Illes tardaran anys a desempallegar-se de l'olor de sofre, d'excrements i de sang. La pudor romandrà dies, mesos; tal vegada anys. S'hauran d'obrir les finestres, s'hauran d'airejar les estances, s'haurà de ventilar la geografia sencera de les Illes tot provocant corrents d'aire que recorrin els canals, les comes i els barrancs. Ni així se n'anirà l'olor del tot. És com quan es cremen uns cables elèctrics. O cabells. L'olor persisteix, cada vegada més subtil, fins que desapareix. O fins que ens sembla que ha desaparegut. Però l'olor hi és.
Roman com a matèria que es posa damunt la superfície de la pell, com partícules emparentades amb les molècules dels ous dipositades en el niu de la serp. Covard? Com una rata que abandona el vaixell que s'enfonsa? No. Duguem-ho al terreny castrense que és l'àmbit que per descendència prové el drac (son pare era militar). Com un capità que abandona l'embarcació que s'està escorant. Com un cònsol romà que exigeix la recompensa de la metròpoli després d'haver arrasat la colònia encomanada. Reclamant els honors de senador per la feina de càstig i humiliació duta a terme contra el territori i la població amb una estudiada eficàcia. No amb la laboriositat, astúcia i repugnància de la rata. No. Més aviat amb la ciència i la burocràcia del militar. Ho podem veure perfectament si ens prenem la molèstia de fer una mirada cap al passat. Cap a les eleccions autonòmiques de l'any dos mil onze al parlament de les Illes Balears. Les estratègies de guerra el van dur a la majoria absoluta.
I aquí es va començar a equivocar. No va saber interpretar el missatge. Emborratxat per l'èxit inesperat, es va creure que la victòria aclaparadora havia estat deguda al seu carisma engominat i al programa electoral d'un nacionalisme espanyol sense embuts. Vanitat. No, els votants estaven cansats de la política buida i sotmesa a Europa del partit socialista i del perfil del seu líder elegant, ensucrat, inflat, inepte, mentider i tanoca. El farmacèutic havia derrotat un conill i a la seva conillada i s'havia cregut que aquesta victòria lògica, previsible i esperada, l'havia convertit en un lleó. I no era un lleó. Era un conill salvatge que havia derrotat un conill de gàbia. Un conill eròtic sense responsabilitats i amb el carisma pressuposat de la novetat i la presumpta aportació sensorial de l'aire fresc.
I aquesta confusió l'ha acabat derrotant. Creient-se que la victòria havia estat deguda a la seva gràcia i al seu programa electoral -quan havia estat deguda al cansament de les polítiques socialistes- va governar amb arrogància i aplicant les estratègies militars que l'havien ajudat a guanyar. Es va rodejar de generals a la reserva, va fitxar militars en actiu com a delegats de govern, va allistar fills de militars fidels a la causa com ell. El que no havia aconseguit el drac major després de quaranta anys de dictadura cruent ho pensava assolir en quatre anys presidint el Parlament. Va sacrificar l'espai conservador popular que estima la cultura balear i la llengua pròpia i que sempre ha format del Partit Popular de les Illes. Va esmitjar el seu propi partit en dues faccions i va engreixar l'enemic fins a convertir-lo en un moix salvatge o en un ca afamat. I ja s'ha vist. El ca amb talent ha acabat devorant el conill que es creia un drac. Quin sentit té ara formar part de l'oposició? Tornar al lloc de naixença. A la capital de l'imperi fantasma. Perquè, restarà durant molts anys la fortor.
Però s'ha de ser molt bausà per creure que, amb una política d'aniquilació de la cultura pròpia i de la llengua dels avantpassats, s'aconseguiria el que no va assolir el gran general de la veueta de dona i mans tremoloses acostumades a firmar sentències de mort; s'ha de ser molt bausà i creure en la bausa (antigament: engany, falsedat) de confiar que els votants oblidarien les promeses electorals que afecten la butxaca; s'ha de ser molt bausà i pretendre que es recompensaria, des de la capital, la traïció als avantpassats i a la tradició amb les trenta monedes reglamentàries de plata bescanviables per un càrrec de senador a Madrid. Sí, s'ha de ser molt bausà. No en el sentit de l'adjectiu antic que designava un ca de peus blancs (de l'occità baussan, nom d'un cavall ratllat de dos colors: derivat del llatí balteus, 'cinyell', 'faixa'), ni del llinatge (escrit també Bauzà i Bauçà, existent a Barcelona, Castelló, Llíber, Margalef, Xixona i Mallorca) i que sembla esser una forma paral·lela a la castellana bausán, 'beneitó', que, segons Corominas DECast, és derivada del radical bab expressiu del balbuceig, però que també pot venir del cognom occità Baussan o Balsan, que significa (cavall) de peus blancs. En el sentit que ha deixat des de l'onomàstica el president Tassó.
