T'havia dit que volia fer-ho. Els meus intents han estat repetits i constants però sempre creia que no era el moment. Per escriure – per rallar també –, es necessita una predisposició de l'ànim que ajudi a trobar el bon camí, no sempre fàcil, per fer arribar al lector de manera clara allò que penses. D'això, alguns en diuen inspiració.
Amb aquest pròleg, confés que fins ara, no m'he sentit capaç d'escriure el que pretenia dir-te. Avui, possiblement, sigui el moment. El motiu és fàcil: estic emprenyat sense ira, dolgut però no agressiu. Una certa dosi d'irritació – i de claredat, també -, és necessària si vols que t'escoltin. Tu i jo, amic, sabem, que no servirà per res redactar aquest manual de greuges, aquesta fulla de reclamació, que mai serà tinguda en compte.
L'emprenyo comença amb un fet en que el protagonista – la protagonista, en aquest cas – és una víctima innocent. Amb gran ressò s'ha fet públic que la filla major dels Reis, ha rebut la primera comunió. Res a dir. Si ells són creients fan bé, faltaria més. El que ja no és tan acceptable, company, és el tractament mediàtic i exagerat de la notícia: açò forma part també, ai, d'aquesta vella i arrelada adoració a les monarquies.
No, aquest seguiment ridícul i desmesurat de totes les seves peripècies, anades i vingudes, no fa cap favor a la pròpia institució monàrquica. Algunes d'aquestes anades i vingudes poden ser, a més, una greu ofensa – possiblement involuntària - a milers de ciutadans que no són creients o que, si ho són, no poden, ni pensen, donada la seva feixuga situació econòmica, en cerimònies i fanfàrries familiars.
Seguim amb la mateixa música de sempre: no podem encara iniciar un debat sobre el futur de la monarquia espanyola, sense obrir al mateix temps una iracunda i irracional caixa de trons. Comptar per llei amb un assalariat de luxe que ho presideix tot – sigui civil o militar - i que té també la gens democràtica consideració d'inviolable, és una autèntica contradicció. Cert és que un poc de folklore de trompetes, medalles, carrosses i vestits llargs, agrada a molta gent. Però inclús a les operetes, en acabar la música tothom torna a casa: tots igualets.
Tenim una monarquia que, acceptada per consens en un temps molt delicat, ha tingut, no dic jo que no, un paper important. Passats ja aquells moments i recuperada la somiada estabilitat democràtica seria el moment de tornar a reflexionar sobre el paper de la corona. Especialment perquè la paguem entre tots. Ja sé, ja sé, em diràs que a un president de república també el paguen els ciutadans. Cert. Una diferència essencial: al president el voten aquests mateixos ciutadans periòdicament. Més: els fills del president, no tenen cap dret successori.
Ara tenim dos reis. Un de jubilat que guarda, ja veus, tots els privilegis i cap feina i el titular. El retirat, caça – ja no lleons -, festeja – sembla que bastant –, va als toros o viatja sense aturar i ningú sap en que consisteixen tantes i sofisticades excursions. Un diari nacional, de fa pocs dies, informava: «Don Juan Carlos, renunció a la Corona (sic) hace un año y en este tiempo ha recorrido 130 mil kilómetros para viajar a 30 países, entre visitas públicas y privadas». Saps tu a qui dóna comptes de tanta activitat...? Un jubilat de luxe. El rei del mambo.
Del fill – sort que aquí no existeix l'esperit sant -, un titular que, pobre al.lot, tampoc l'afavoreix gens: «Doña Letizia, estrenó en Dinamarca una tiara, regalo hace unos años del entonces Príncipe de Asturias. Precio: cincuenta mil euros, pagados a plazos».
Sense cap ànim de fer mal, ni demagògia baratera, copiï un titular del mateix diari i dia: «2,4 millones de españoles aseguran no poder pagar los medicamentos: O como o tomo las pastillas» declarava un pacient al seu cardiòleg de l'Hospital Universitari de Salamanca.
Tiares, joies, escoles privades, caceres de lleons – o de papallones –, viatges de plaer, és predicar amb l'exemple...? Me tem la resposta d'una majoria de persones.
Déu salvi al rei, exclamen els britànics... i a noltros, i a noltros, podríem exclamar a ca nostra.
