El maig duu a la maleta dies més llargs. La fosca és més fugaç. Nits són més breus i clares i ja ens mostren, amb tota nitidesa, el mapa infinit dels estels. Les àgils oronelles han tornat – ja no tantes – i ballen per damunt les teulades. Milers d'antenes enravenades senyalen un autèntic cel: blau cel. És temps de preparar platges, obrir botigues de souvenirs, penjar banderes a la porta dels hotels, treure al carrer cartellets oferint sospitosos menús del dia – pobre Fra Roger...! – i llevar de veres la pols humida del hivern: els turistes ja arriben.
Carrers i places de pobles i urbanitzacions recuperen un alè aletargat durant llargs mesos d'obscuritat i tramuntana. Els mostradors de botigues i botiguetes – i de manera especial els de les infinites franquícies – s'il·luminen; restaurants, bars i xiringuitos alcen persianes i treuen taules i cadires. A l'inrevés que certes aus migratòries, grups de ciutadans venen volant des del nord d'una freda Europa. Són els turistes que per uns dies, prendran el sol i nedaran en aigües càlides, abans de tornar, vermells com a gambes, als seus nius d'origen.
I ara que tots – segons diuen – som europeus, com sabem qui és un turista i qui no...? La pregunta que fas, bon amic, té resposta fàcil. Primer perquè a una comunitat petita, com la nostra, poc o molts mus coneixem quasi tots i, la segona pista, la més clara i contundent: per la forma de vestir.
No existeix, penses tu, cap tractat de moda turística. No, no hi ha editat cap llibre d'estil. Tampoc se celebren ni fires, ni mostres, ni passarel·les de tendències. El turista clàssic, el pur i típic turista és el creador únic i exclusiu de la seva manera de vestir. Els més famosos creadors i dissenyadors de la moda mundial no tenen aquí cap autoritat, res a pelar, no se'ls deixa badar boca, la llibertat és total. Cap revista s'ha atrevit mai a dir, ni tan sols a pronosticar, quina seria la moda per a l'estiu d'enguany.
Sortim al carrer i, si vols, asseguts tu i jo a la terrassa d'un bar – qualsevol bar, ara ja n'hi ha tants que les terrasses se toquen i confonen –, farem un mostreig dels turistes que passen: m'hi jug la pomada –o el gin amb llimonada – a que encertaràs quasi un cent per cent. No importa ser molt llest: la forma de vestir els delata. No té mèrit.
Ja t'agradaria ser capaç de descriure amb un mínim d'exactitud periodística, com si fossis a una desfilada de moda, la manera de vestir d'aquests que veiem passar. Més difícil : intentar posar un nom a cada modelet...
Els ulls segueixen, a vegades divertits, a vegades atònits i sorpresos el pas dels vestits que exhibeixen els nostres bons visitants. En el món de la moda convencional, segons diuen els experts, els reis són els francesos o els italians... idò no, a la del turisme són els britànics, i no solament els reis, són els emperadors. No hi ha ningú al continent capaç d'imitar el seu gust.
D'entrada els colors. Uns colors impossibles de descriure, que no existeixen més que al Regne Unit. Roses pàl·lids banyats de daurat, verds amb vocació de gris, vermells que no són vermells, blancs tacats de boira... algú, algun dia, escriurà un llibre gruixat sobre aquesta matèria. Més: tenen una especial i intransferible capacitat per combinar-los: camises de verd avorrit amb calçons de color groc sol ponent...
Més pistes i detalls per a la seva fàcil localització: calcetins amb sandàlies; els capells i capellets; calçons curts que deixen veure unes cames blanc cansat o ja de color de rosa - rosa com vi aigualit -, alguns tatuatges antics, la seva educada admiració per les figuretes de Lladró o la fidelitat a la seva pròpia gastronomia – a vegades tenen raó – prescindint del que la cuina local ofereix i banyant patates fregides amb vinagre...
I aquests líders de la moda són aquells, segons asseguren, que fan bullir l'olla de la nostra economia. Aquells qui ens permeten seguir degustant l'indefinible i entranyable sabor d'un bon oli-aigu com si el món fos tot nostre. Que passin, idò. Benvinguts siguin.
