La majoria de pares entenem l'esport com un espai idoni per a l'educació dels nostres fills. Terra d'hàbits saludables, pautes i exemples, de comportament d'equip. La majoria d'entrenadors inculquen als seus jugadors respecte als adversaris i als àrbitres, bones conductes que poden contagiar-se més enllà del terreny de joc. Els àrbitres, també, s'esforcen al màxim en fer complir la normativa i assenyalar qualsevol comportament que danyi les regles del joc. Les famílies, intenten col·laborar en tot allò que els clubs proposen. Tots, però, són actors d'un territori en el que es produeixen paraules mal sonants.
L'esport és un àmbit on els insults són gratuïts. Veiem una elit condemnada a noves sancions, on setmana rere setmana, partit a partit, protagonitzen múltiples categories d'ofenses. N'hi ha per a tothom. A Espanya, com en d'altres països, s'ha aconseguit aturar el problema dels afronts racistes. Federació i Consell Superior d'Esports van signar un protocol d'actuació que, entre moltes altres coses, faculta als col·legiats a parar el partit, escriuen els fets a l'acta i –posteriorment- són sancionats amb duresa. Aquesta setmana, el segon entrenador de l'equip cadet de Molins de Rei va ser agredit per un grup de pares que va saltar al camp. L'anterior, un àrbitre menor d'edat.
A casa nostra, un grup de joves cultivaven un repertori insultant ben variat, arribant a pronunciar «rompre-li la cama». Per quina raó es permet?
