Has vist a la premsa que s'acaben d'inaugurar a Palma –faltaria més– , uns nous locals de la delegació a Balears de la Federació Espanyola de Futbol. Amb tota la pompa: autoritats, discursos, aplaudiments, abraçades, plaques, olives i vinets i... la devota benedicció d'un capellà. La pregunta sorgeix tot d'una: tots els futbolistes i futbolers balears són catòlics...? Pregunta estúpida que no necessita resposta. Idò, ja tornem a ser-hi: la religió d'Estat.
Una frase, un pensament, de l'escriptor i assagista Fernando Aramburu, et confés que m'ha fet reflexionar seriosament sobre la complexa relació entre els humans i els seus déus. Diu aquest aforisme: «A vegades m'entren ganes ser Déu per abolir totes les religions». Així de clar.
Ja saps que un aforisme és una sentència breu, una declaració que es proposa com a regla o norma en ciències o arts. Una proposició que sintetitza una tesi, un raonament.
El que s'ha fet al llarg de la història de la humanitat en nom i defensa de déus i creences religioses pot arribar a fer que els propis déus, avergonyits i horroritzats, presentin la seva dimissió irrevocable. No importa fer un repàs de tèrboles pàgines de la història de les religions. És suficient amb obrir la finestra i veure el que passa ara mateix. En nom de déus de tota casta encara es declaren sanguinàries guerres santes, exterminis dels considerats infidels, eliminació de drets i llibertats... fets que no tenen altra justificació que complir presumptes manaments rebuts d'aquests déus que com quasi mai rallen o escriuen, compten amb els qui diuen que els representen. Ja ballam. Els representants d'aquests déus, com aquells antics oracles, fan i desfan, marquen el camí i diuen el que sí i el que no. Creen doctrina, dicten normes, atemoreixen a pobres ciutadans que resen, pateixen i acoten el cap. Radicals creences que imposen obligacions i fulminen raons i llibertats. Radicals creences i radicals seguidors. Deia l'escriptor catòlic G. K. Chesterton que, «els més radicals no solen tenir mai cap convicció».
2 Un bon dia, el nou homo sapiens se sent petit davant la grandesa de la natura, del misteri de la vida i té por, es troba un poc perdut i fràgil i crea i creu en un ens superior i màgic que té tot el poder i, sobretot, en qui atorga el premi que mereixen els bons i el càstig que rebran els malvats. I a partir d'aquí ja la tenim armada. El meu déu és el millor, l'únic vertader, el teu és un irrisori ídol pagà, i tu i tots els seus seguidors sereu castigats. I aquests que tenen, pensen ells, la veritat absoluta, comencen una guerra santa en contra dels pagans, dels infidels: o els eliminen, els expulsen o els sotmeten sense condicions. I sembla que el seu déu, agraït i satisfet d'aquesta heroïcitat els premiarà generosament. Els genocidis, els exterminis, en nom de la fe, ja veus, tenen celestial recompensa.
I noltros seguim igual. Ja ningú sembla recordar, per exemple, l'expulsió dels jueus o aquells negres tribunals presidits per presumptes defensors de la fe, ja que, just acabat el mal somni d'una recent cruzada i tornats, aparentment, a les llibertats sorgeixen de nou tics d'aquella religió oficial que impregnava, per obligació, tot el teixit social. Religió i pàtria: una sola cosa.
Com és possible, et demanes, que per un respecte mínim als autèntics i bons creients i, per descomptat als seguidors d'altres religions o també als agnòstics i ateus, no s'hagi baratat el rumb...? El més senzill i civilitzat principi hauria deixar en el terreny privat el maneig i pràctica de les íntimes creences religioses de cadascú. Els pobles són laics, no tenen religió, no n'haurien de tenir, són els individus, en tot cas, els qui en tenen.
Ni funerals d'Estat amb bisbes i escolanets, ni solemnes benediccions d'obres i locals de l'administració pública o finançats amb doblers de tots els contribuents. El que és dels déus és del déus i el que és dels cèsars, és de tots. No era així...?
Els futbolistes -àrbitres inclosos-, ja resaran, en privat a qui vulguin. No trobes...? Idò, amén.
