Ha succeït. Durant tota la setmana ha cantat un gall a Barcelona. I continua cantant. Tot d'una que vaig sentir el cant de l'animal vaig pensar que es tractava del so de recepció de trucada d'un telèfon mòbil. Els mòbils canten tot el dia. En canvi, els galls, canten molt abans de la sortida del sol. A Menorca hi ha una cançoneta popular -es pot cantar amb l'aire de les gloses o amb la tonada del fandango-, que, ara que es parla d'adequar els horaris espanyols a la resta d'Europa, ens deixa fixada la relació horària sàvia i septentrional que regia el temps quotidià dels nostres avantpassats: «A la una canta es gall; / a les dues, sa gallina; / a les tres, es rossinyol, / i a les quatre ja és de dia». Hora vella, hora nova. Temps solar o temps regit per interessos d'estalvi econòmic o pels costums heretats. Podeu fer els comptes i esbrinar el que ens surt més a compte, però no compteu amb els galls que canten igual des del temps d'Adam i Eva.
Però, com he dit, ha succeït. He obert un llibre de símbols amb els ulls tancats i he anat a parar a la pàgina on apareix l'entrada del gall. Desconcertat, ho he tornat a intentar i m'ha sortit la de la música. El gall és conegut com a emblema de l'orgull. És un símbol solar, perquè el seu cant anuncia la sortida del sol. A l'Extrem Orient, el gall té un paper especialment benèfic: en primer lloc, perquè el caràcter que el designa en xinès (ki) és homòfon del mateix que significa «de bon auguri, favorable»; després, perquè la seva figura i el seu comportament el fan apte per a simbolitzar les cinc virtuts: les virtuts civils: mandarí, gràcies a la cresta; les virtuts militars: els esperons; el valor: comportament en combat; la bondat: comparteix l'aliment amb les gallines; i la confiança: seguretat amb la qual anuncia la sortida del sol.
A l'Àfrica, el gall està lligat al secret. Els islamistes veneren el gall per damunt la resta d'animals. Els cristians veuen en el gall un emblema de Crist: llum i resurrecció. En canvi, entre els budistes tibetans, el gall és un símbol excepcionalment nefast: figura en el centre de la Roda de l'existència, associat al porc i a la serp, com un dels tres verins. No obstant, com he dit, ha passat per primera vegada. El gall ha cantat i ves a saber si era un gall xinès i quina religió professava: cristiana, islàmica o budista.
També desconec si anunciava una negació o una mentida bíblica («T'ho assegur: aquesta mateixa nit, abans que canti el gall, m'hauràs negat tres vegades»). O, simplement, ens estava avisant des del més enllà de la mort aquesta mateixa setmana de dos grans escriptors. Günter Grass (1927-2015) va morir el dilluns dia tretze i, a més d'un gran novel·lista amb obres cabdals com ara «El timbal de llauna», era considerat la veu de la consciència d'Alemanya. Essent molt jove va formar part de les Waden-SS -el temible cos d'elit de l'exèrcit nazi- i va ser fet presoner de guerra per l'exèrcit dels EUA el mil nou-cents quaranta-quatre. Al camp de presoners va coincidir amb el futur Papa, Joseph Ratzinger: «Tots dos teníem polls, jugàvem a daus i mastegàvem comí de la mateixa bossa per entretenir la gana. Ell m'intentava convèncer que tornés al catolicisme, amb una veu baixa i una mica fanàtica, però jo li deia que volia ser artista». Com a imatge lúdica, un timbal de llauna. Com a imatge terrible, les anguiles devorant el cap del cavall. El gall també va anunciar la mort, el mateix dia, de l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano (1940-2015). No era tan famós, no era la consciència moral de cap país poderós, però tal vegada tenia la consciència personal neta. Va escriure «Las venas abiertas de América Latina» i, des de la seva publicació l'any mil nou-cents setanta-un, es va convertir en manual de l'època per als joves que somiaven amb justícia social al continent i denunciaven les elits locals sorgides de la colònia. El llibre que el va fer accessible a un públic popular va ser «El libro de los abrazos». No va canviar mai d'editorial i totes les seves obres van ser publicades per Siglo XX. Hi ha molts tipus d'escriptors, hi ha molts tipus de galls.
Hi ha el gall de llavor o call cantador: el que no està sanat, que és apte per a la fecundació. Hi ha el gall capó: el gall castrat. Hi el gall de baralla o de brega. Hi ha el gall nan. Hi ha el gall queco. Hi ha el gall de puput. Hi ha el gall cresta-rosat. Hi ha el gall de set crestes. Hi ha el gall muronat. Hi ha el gall de corona de rei. Hi ha el gall amb polaines, el gall carlista, el gall liberal, el gall faraó, el gall betzà, el gall anglès. També hi ha el gall dindi, hi ha el gall fer, hi ha el gall de riu, hi ha el gall de mar o gall de Sant Pere. Però aquests no són veritables galls. Són ocellots feixucs, són animals aquàtics, són peixos. A Menorca, hi ha la creença que el gall de Sant Pere duu en emblema els martiris que sofrí Crist durant la passió. Un temps, no fa molt, gallejàvem. Però ens vam vendre la cresta per un plat de llenties.
