La vida, ja saps, és un constant anar i venir. Una metòdica, programada i persistent dansa d'anades i vingudes. Penso, amic meu, que aquest és el motiu bàsic, la raó, essencial, de que a una immensa majoria dels humans, siguin petits o grossos, els agradi tant contemplar el pas dels trens, el vol dels avions... Anar i venir, com a metàfora de la vida. Anar i venir fins aquella estació en que, ja sense excuses, s'acaba per sempre el viatge.
En un temps no tan llunyà, viatjar era un autèntic privilegi. Com que Menorca no tenia, i encara no té, ai, cap tren, el viatjar quedava reduït a circular per l'Illa amb qualsevol dels antics i entranyables correus. Als més rics i afortunats quedava reservada l'aventura de sortir de la geografia de Menorca amb algun d'aquells lents i atrotinats "correus" de la Trans. Més tard arribà l'avió. Anar amb avió encara donava més categoria, major prestigi. Imagin recordaràs quan el Diari acollia una irrepetible i entranyable secció sota el títol de El aeropuerto es noticia. Un singular i peculiaríssim reporter, Antoni Pons, informava a la població dels passatgers que partien o arribaven. Hi havia encara una clara fascinació pels viatges i els viatgers. Anar i venir donava prestigi.
No sé quina és la raó d'aquesta conducta humana. Podria ser, trobes, un cert intent de retornar al nomadisme del nostre passat més remot...? Encara queda, en el fons, una secreta admiració als canvis d'escenari. Antany els alumnes de les escoles preparaven amb gran il·lusió el seu viatge final de curs, programant, per exemple, una anada a Madrid o una visita a la Costa Basca, els d'ara visiten Cancún o Santo Domingo, com aquell qui va de Ferreries a Ciutadella. Els nuvis eren un poc més arriscats: Paris o Roma eren uns bons i sofisticats destins, avui sinó fan més de vint hores d'avió creuen que no han sortit de ca seva.
Penses que és lògic el que hi hagi persones que facin un munt de kilòmetres i esperi, a peu dret, un fart d'hores per veure passar una volta ciclista...? Milers de ciutadans frissen també per arribar a veure la marcial desfilada de soldats amb banderes i trompetes. Es paguen preus astronòmics per veure – o quasi – com uns sofisticats i sorollosos bòlids de carreres passen com una exhalació...
Una doneta que vivia al meu carrer, sortia cada tarda a la finestra de ca seva, posava un bon coixinet per estalonar-hi els colzes i així passava hores infinites. «M'encanta veure la gent com passa», asseguren que deia, «això em fa feliç». No importava qui i quan passés, ni l'origen ni el destí de cada passant... veure'ls carrer amunt i avall era l'espectacle.
Recordes imagin, les rialles – rialles que acaben amb nus a la gola – d'aquell tràgic viatge de l'Amo Xec de S'Ullastrar. Poc podia pensar aquell bon homo que un dia es podria anar – anar i tornar - a Barcelona en un sol dia. Ni que en un temps no molt llunyà els menorquins estarien maleits, ben emprenyats, com succeeix ara mateix, per no tenir prous avions i que, els pocs que tenen, són cars, molt cars.
Ningú vol quedar-se a casa. Ningú vol fer ja com la doneta del meu carrer i mirar el món des de la finestra. El repte és anar i venir. Baratar de paisatge el més sovint possible. Atracar-se a l'horitzó és un desig constant, una temptació irresistible. No queden fronteres. El mític Finesterre ja no existeix. El món, tot el món, és ca nostra encara que no l'entenguem. Ho deien ja els més vells: que el món és com un mocador. Just importa si podem anar i venir. Anar i, sobre tot tornar a casa. No existeix el viatge si no tornes encara que sigui als vuitanta dies de la partida com va succeir al britànic Mr. Phileas Fogg. Així s'inventà el turisme.
Has tingut ocasió de viatjar i en queda quasi sempre un record amable. Quantes vegades, amic meu, no hauràs recordat Brussel·les, per exemple, o Bilbao, Milà, París o Madrid, ciutats que ja formen part de la teva memòria...? De la teva història.
