Hi ha certa tendència en creure que el factor electoral decisiu és l'economia. D'aquesta idea en viuen diferents partits, consideren que si es desemboira, la victòria els hi vindrà donada. Aquesta és la visió que circula en els despatxos, gestors que presumeixen d'austeritat, del Producte Interior Brut, de la reducció de l'administració o de l'augment de llocs de feina. Totes aquestes millores són inintel·ligibles pels ciutadans, perquè la realitat quotidiana és una altra. La veritat social és la caiguda dels salaris, la desigualtat, la percepció que tenim del nostre futur i de l'avenir dels nostres fills.
L'estat de benestar pateix una malaltia crònica i les expectatives de créixer s'han fet miques. Les feines duren un alè, les fractures civils augmenten, el malestar de les persones més vulnerables i el deteriorament general és latent. La situació representa un sistema que fa visible la desigualtat en el quefer quotidià. La veritable qüestió de fons, la que romp la moral col·lectiva.
Estem cansats dels mercats, volem escoltar totes les propostes possibles de la disciplina social, modalitats per enfortir serveis i garantir drets. El mètode que ralla de l'equitat i l'eficiència distributiva, la sostenibilitat econòmica que avali l'harmonia dels ciutadans al llarg del temps i de l'espai en tots els aspectes comunitaris. La resta, als ulls del poble mogut per l'esperit del canvi, són paraules sordes de falsa passió i entrega.
