Ja ho saps, amic meu, la primavera, especialment quan és encara jove, té cops amagats. És, per tradició, com un mostrari de climes. Ara plou, ara surt el sol, avui bufa tramuntana – ja un poc cansada de tant bufar –, demà una generosa humitat deixarà banyada la pell de l'Illa... voluble, imprevisible, però sempre generosa, ens fa un bon regal: el dia s'allarga, s'estira, més i més, camí de la llum càlida de l'estiu. És diries, com les persones: amb certa tendència a la infidelitat, als canvis.
Aquest matí, mans a la butxaca, encara llums enceses, trobes al carrer, un munt d'objectes que semblen abandonats, perduts. Qualcú, penses, protegit per la fosca de la nit ha sortit a deixar-les. Un munt de coses tan heterogènies com un matalàs de llit petit, una cadira de llenya, una torradora de pa, un paraigües d'al·lot amb l'escut del Real Madrid i una maleta mig rompuda, plena de revistes i diaris. Qualcú ha decretat, amb nocturnitat, la seva mort i signat l'acta de defunció d'aquests objectes, igual que passarà amb moltíssimes de les coses que avui ens acompanyen a casa.
Carrer avall, mentre surt un sol tímid i enteranyinat, fabules en la vida que, fins avui, hauran tingut aquestes coses ara condemnades a l'oblit. Objectes que de manera tan senzilla han estat declarats inservibles i considerats definitivament decrèpits, caducs. Ara són simplement trastos vells que han patit una sobtada mort civil, sense esquela ni funeral. Ja mai tornaran del desterro al que han estat sentenciats.
Imagines una parella jove que decideix comprar un llitet pel seu fill que, el temps passa i, petit sí que ho és, però ja no cap al bressol. Han sortit de casa a comprar llit i matalàs. Han triat el millor que podien. Te'ls imagines muntant-lo i, sobretot, quan, amb certa emoció, miren el fill que dorm al llit que avui estrena. Passat el temps, aquell al·lotet, que ja gasta quasi un quaranta de sabata, no pot emprar ni llitet ni matalàs que mostra uns sospitosos redols grocs. Idò, fora llit, fora matalàs.
La cadira venia de casa d'uns avis, asseguraries que dels avis d'ella. Era una cadira de llenya bona. En primer, era la cadira en que seien a dinar, passar comptes o jugar a parxís. Al final de la seva vida simplement ha estat la depositària nocturna de la roba de la parella. Un mal dia la cadira va rebre un cul massa feixuc i una pota va fallar. La cola va durar poc. Retirada de la vista, acabà servint per aquesta feina humil i retirada: servar la roba dels qui dormen. I qui sap si un cap de setmana, com que aquesta ja no tenia arranjo, decidiren comprar cadires noves i ara espera amb el matalàs a que el camió dels fematers la passi a recollir.
«Aquesta torradora no torra, ni un llamp. Saps que fa anys que la tenim», devien dir un dia. «Crec recordar que va ser el regal de casament de la tia Marga», dirà ell. Matins i matins els ha fet unes delicioses torrades de pa, torrades amb aquell noble i intens aroma de torrada bona. Sembla però que també les torradores un dia es cansen de torrar. Idò, fora. «Demà en comprarem una nova».
Ui, ui, el paraigües imagines que té una història més complicada. Especules que, l'avi, seguidor encegat del Real Madrid, el va regalar al nét petit «que ja ets un homenet i així no et banyaràs si plou quan vagis a l'escola». El nét mai va dir res: un avi és un avi però, ja veus, el nét era del Barça. Mai el va emprar. Hauria estat empegueït i a més ara la gent jove no empra paraigües. «Idò fora que, a casa fa nosa».
La maleta que també espera amb els companys de desterro, els va acompanyar en el viatge de nuvis. «Tenia una etiqueta d'Aviaco, recordes...?». Un viatge va tornar amb l'ansa rompuda. No té solució. Final de camí...
Just arribant a la plaça veus un altre munt d'objectes abandonats. Aquests ja no te'ls mires. Han estat expulsats també del paradís i tu, avui, tens frissera.
