Demanaves a un amic quin trobava ell que podria ser un bon exemple de desolació. Una paraula que, ja veus, s'empra poquet a ca nostra –no a França, on és molt habitual- però que és un sentiment, una sensació, que vivim en nombroses ocasions. Desolar, diu el savi Borja Moll, és deixar desert, solitari. Desolar és colpir profundament qualcú una pena o pèrdua grossa com si li faltés tot.
Crec que no et costarà trobar exemples que deixin clar el que aquesta paraula significa. Estem ben d'acord: un desert, per exemple, no és un espai desolat, és simplement un espai buit, erm, és una protesta de la natura contra la manca de pluja. Un desert és un espai ferotge, solitari, impressionant però no desolat. Arribaràs, sospit, a una trista conclusió: la desolació és, quasi sempre, obra dels humans, fruit de la nostra ignorància, supina incultura i escassa estimació pel món que hem heretat.
No passis pena, trobarem infinits exemples del que significa desolació. Sigui a la natura o a les ciutats. Si viatges de Madrid a Toledo en tren trobaràs, per exemple, un nítida mostra del que és desolació a la bruta, just vegis la ciutat fantasma de Seseña, nascuda enmig de la planura grisa de Castilla- La Mancha, com un monstruós esclatasang de ciment. El deliri d'un especulador, quasi analfabet, ens proporciona un autèntic monument a la desolació.
A un xinxer de pobles i ciutats del país, trobaríem tantes mostres categòriques i palpables del que la paraula vol dir que no sabríem per quina començar. Barris gegantins de vivendes, edificats sense cap planificació, ni generositat urbanística... sagnant i vulgar especulació, són ara espais de derrota, de pobresa moral i marginació. Sí, a ca nostra també: les vivendes d'Andrea Dòria, són, en petit, un exemple d'aquest urbanisme sense ànima.
Veure espais de la costa convertits ara en monstruoses aglomeracions d'apartaments on s'acaramullen milers de natius i visitants per prendre el sol –quan els blocs no el tapen– en estúpides fileres i nedar en aigües contaminades, és una mostra més del que és un paisatge desolat. Benidorm o la bufetada que representa l'hotel del Algarrobico, són fruit d'una tremenda i irresponsable voracitat. No et fa plorera veure s'Arenal d'en Castell, una platja hermosíssima sacrificada per sempre més...? Guardarem també un minut de silenci sobre l'atemptat contra Cala Galdana. Aquests són alguns punts de l'Illa que provoquen desolació.
La manca de respecte i fidelitat a un urbanisme tradicional i senzill, ens proporciona bons exemples del que desolació vol dir. Edificis a centres històrics –sí, company, de ca nostra també- massacrats per cartells i rètols lluminosos de gust més que dubtós; cases antigues on ara s'obren finestres noves com a ulls sense parpelles, creient que això fa modern. Carrers antics amb façanes brutalment creuades, insultades diries, per cables de tot tipus. Cases han vist com la seva planta baixa era sacrificada sense pietat per obrir una sucursal bancària o una nova botiga de roba.
El forat d'un arbre buit de fa temps, jardins i espais públics coberts de merda de cans de raça estrafolària, mobiliari urbà en mal estat, boscos i camins de Menorca plens de fems, comerços que escupen música infumable al carrer... provoquen també l'aflicció de la desolació.
La trista ordenació de la plaça de l'Esplanada de Maó, alguna monumental rotonda d'entrada a Ciutadella, el capolat pati interior del Claustre del Carme, serveixen perfectament per il·lustrar el que volia exposar. Ja veus, company: tenim exemples clars per provocar desencís, desolació.
Més. Et sentiràs també intensament desolat quan comprovis que seguim mantenint un exèrcit, cobert de medalles, fanfàrries i banderes que, encara no democràtic, manté una inexplicable i absurda justícia militar. I ja no et dic quan saps que el Borbó abdicat, banal i bandarra, no es sotmet –perillós privilegi d'aforat– a una prova de paternitat que una ciutadana demana... ell somriu displicent, caça elefants i no passa res...
Sort en tenim però, amic meu: la primavera que ja s'atraca, tacarà de nou amb el groc esplèndid de les vinagrelles el verd madur de la pell l'illa, mentre, al cel, el xiscle de les oronelles seran la música de l'esperança.
