Un matí, sense saber-ne molt bé el motiu, et mires al mirall i descobreixes que en el teu compte personal tens més ahirs que demàs. Ui, ui, la ràdio segueix donant unes notícies que ara mateix no escoltes. La mirada fixa al mirall pretén descobrir quin és l'aspecte real que tens. Cap novetat: com sempre. Com ahir mateix. Cap indici de que aquest descobriment, aparentment banal, sigui molt més important del que penses.
El temps llepa lentament. Desgasta i consumeix sense fer renou, sense cap estrèpit. És un passar innocent, com un joc. El temps passa com aquell oratge de fosquet que t'arriba de la mar: fràgil, lleuger. El temps flueix com una carícia suau. No fa mal, no trepitja calls. Quan te'n vas al llit, dius un rutinari: fins demà... Com si aquest demà fos etern. Com si noltros fóssim eterns.
Entre riures i plors, ambicions i projectes, amors i desamors, somiar i esperar. Aprendre i oblidar. Amb llibres, músiques, passejos, sortides a la mar, dubtes – moltíssims - i badant, ha passat el temps, el teu temps, cosa que, justament avui, t'ha recordat el mirall. Acabes de descobrir que ja ets un poc història, la teva i la del teu temps. Una història mínima, si vols, però història pura. I el que, sense paraules, t'ha dit el mirall és fàcil d'entendre: que tot passa i s'acaba però, et diu també que, si vols, encara pots viure amb la mateixa intensitat i energia, o quasi i que ara que saps que els ahirs són més que els demàs no pots badar: has d'aprofitar el que et queda de partit.
Rebre aquest missatge que possiblement esperaves – encara que et feies el distret – imagin que reforça el teu escepticisme i et torna més melancòlic. Ara, com tots, obriràs l'àlbum de la memòria i aniràs passant les moltes pàgines de la narració que tu mateix has escrit. No, no frissis, que els records tenen tendència a acaramullar-se, sí, com la gent per entrar l'avió. No et posis solemne, la teva vida no haurà estat molt diferent de la dels altres.
Tal vegada en petites coses sí, però en allò que és substancial, poques, molt poquetes diferències. Així de cru.
Has viscut una llarga successió de dies esplèndids i nits amb lluna. Hauràs contemplat el pas cadenciós dels hiverns i les tardors, i has sentit que la vida reneix en cada primavera que ja anuncia l'arribada de l'estiu. Has perseguit somnis. Has cercat amb ànsia sentir, sobre tot, que t'estimaven, que estimaves, fossin amors declarats o furtius. Has ballat al ritme de la música que tocava l'orquestra del món.
Més d'un dia has sentit una sensació de buit, d'incertesa. T'has fet, n'estic segur, milers de preguntes que no han trobat resposta... Tots, amic meu, hem viscut intentant mantenir el fràgil equilibri entre el desig i la realitat. Has patit ja algun contratemps de salut, petits avisos de que la decadència ha començat. De segur hauràs descobert també que la vida té un esquelet de retòrica: paraules moltes i també silencis, silencis que en ocasions hauran estat més eloqüents del que pretenies amb el llenguatge.
Coses que s'han anat acumulant al teu voltant, mobles, objectes, a vegades minúsculs: fotografies, llibres, un bitllet d'avió, una llibreta d'escola, cartes rebudes, l'entrada d'aquell concert, una groga i inútil moneda de pesseta, un encenedor que ja no encén, un retall de diari, cromos de futbol, un passaport caducat o, embolicada en paper de plata, una denteta teva tan blanca com blanca era la teva innocència... indiquen clarament que volies retenir al teu costat un present que ara ja és record. Fràgil equipatge que t'ha acompanyat en silenci, com a testimoni mut del que has viscut, mentre mostraves les teves primeres canes i els cabells començaven a fugir.
Deixa de mirar el que ha ja és passat. Obre la finestra i veuràs que és de dia. Tot el futur que tens és ben teu: no el desaprofitis. Recorda allò de que les deixades són perdudes. No siguis ase i fes com deia l'escriptor James Ballard: «el futur que realment m'interessa són els pròxims cinc minuts».
Que tinguis un dia boníssim...!
