Aquesta darrera setmana hem pogut assistir a dos debats, en l'àmbit de la informació internacional, un i l'altre centrats en personatges coneguts, els anomenats famosos. D'una banda, la denominada 'llista Falciani' de suposats evasors fiscals a gran escala i, de l'altra, els canvis d'imatge experimentats, per mor del lífting, per part de reconeguts artistes de cinema com Uma Thurman o Mickey Rourke, tot i que el maquillador de Thurman hagi assegurat, darrerament, que el nou look de l'actriu nord-americana, que ja no pareix ella mateixa, es deu només als seus propis bons oficis, és a dir a la seva feina en la caracterització del rostre d'aquesta estel·lar i espectacular dona Tarantino.
Jo em centraré avui en aquest segon aspecte de l'actualitat perquè pens que, de moment, ens cau molt més aprop de tots aquells qui pasturam sa darrera tanca que no pas els comptes ocults ens paradisos fiscals. Rourke, per exemple, té 62 anys, és a dir la meva edat i, des de fa ja moltes dècades, l'ésser humà ha exterioritzat el desig de desafiar la natura i llevar-se, encara que només sigui en aparença externa, uns quants anys del damunt; semblar més jove.
En aquest sentit, quan érem adolescents, sentíem parlar els nostres pares d'una tal doctora Aslan que tenia una clínica a Rumania, en la qual evitava l'envelliment dels seus pacients. Ana Aslan va morir el 1988, molt major, als 91 anys, però va morir al cap i a la fi, imagino que tot i el seu bon estat de conservació física, perquè les estadístiques ens asseguren de l'índex de mortalitat entre els humans és, ara per ara, del 100 per cent. Un altre record d'infantesa: la llavors reina mare Frederica de Grècia, és a dir l'àvia materna de l'actual rei d'Espanya, que era una dona amb la cara plena d'arrugues, es va voler sotmetre a una intervenció per tal que li estirassin la pell i va perdre la vida en l'intent.
En els dos o tres darrers decennis i molt especialment en aquest segle XXI, el pols contra l'envelliment es manifesta, sobretot, entre les dones, amb el tint dels seus cabells tot just apareixen les primeres canes. Entre les meves dues estades a Menorca, per viure-hi i fer-hi feina, hi va haver un decalatge de 26 anys. Idò bé, la segona vegada, l'any 2007, vaig poder comprovar com els homes que havia conegut mostraven en el seu aspecte físic el decurs del temps i les dones, en canvi, semblaven haver-se plantat en l'edat que tenien el 1981, gràcies al seu cabell cada cop més fosc i lluent.
Fa cosa d'un any i mig vaig anar a un funeral a Reus. Feia estona que no estava a la capital del Baix Camp i a algunes amigues que em vaig trobar els faig fer aquest mateix comentari sobre la seva aparença externa. Evidentment, totes van copsar tot d'una la meva ironia i una d'elles em respongué: «Oh, ara, això, també s'ho fan els homes». És cert que els representants del gènere masculí tenim cada vegada més cura del nostre aspecte físic, però no sé si ens en sortim del tot. Sense anar més enfora, i retornant a l'inici de l'article, les fans de Mickey Rourke es van mostrar ben decebudes després que el seu ídol es sotmetés a la intervenció de cirurgia estètica i veure'n el resultat.
Personalment, sempre he estat contrari a aquest desafiament a la natura. Estic convençut que l'home, com la dona, té, a cada edat el seu interès i el seu atractiu i que voler semblar més jove no fa, en absolut, que ho siguis en realitat. Aquells actors madurs, de cabell blanc, que tan sovint representen papers de jutge o d'avi de família en les pel·lícules de cinema o les sèries de televisió es fan mirar i respectar, també pel gènere femení, per la seva venerabilitat i la seva actitud reposada i farcida d'experiència. I quan una dona decideix que ja n'hi ha prou de tenyir-se el cabell, adquireix un nou encís.
Jo he passat, recentment, per sengles operacions de cataractes en els meus dos ulls. En la meva darrera visita a l'oftalmòleg, dimecres passat, me'n vaig endur una bona sorpresa. Amb l'ínfima graduació que m'ha quedat, tant de prop com d'enfora, puc anar pertot sense ulleres. Com a mínim, ho he d'intentar durant uns quinze dies, en els quals he de llegir un bon llibre, anar al teatre i al cinema, per veure (i mai millor dit) si experimento algun problema. Però l'altre dia, mirant-me al mirall, vaig descobrir unes altres ulleres, aquelles que es formen a la part inferior de les parpelles. M'hauré de fer un lifting? No crec. Jo, com tots els qui es trobaran amb mi, ens haurem d'anar acostumant al meu nou look sense binocles.
