Simon (209)

El primer que canta és menorquí. No és el primer que surt. Ja ha sortit el cor i també ho han fet les sacerdotesses. Però la primera veu és de Menorca. No ho reconeixes perquè canta en italià. Pots afinar encara més l'oïda, però la dicció és perfecta. Duu un bastó d'autoritat, un tatuatge al cap i va totalment afaitat. O és calb. És difícil d'esbrinar des de les butaques del quart pis del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. És Oroveso, el sacerdot de la tragèdia lírica en dos actes, «Norma», de Vicenzo Bellini. El llibret és obra de Felice Romani i està basat en el drama «Norma ou L'infanticide de Louis», d'Alexandre Soumet. I en el mite grec de Medea. Amb diferències. Sobretot -i no és una bagatel·la, el sacrifici dels fills. De totes maneres, dir tot açò és dir poc. El cellut Wagner va plorar quan va veure l'òpera per primera vegada. Ho recomanava fins i tot. Plorar. «Plorar d'emoció escoltant-la no ens hauria d'avergonyir». Jo no vaig plorar. No crec que m'hagués importat. No ho sé. Els homes durs ploren. A jo m'ho van ensenyar a l'inrevés, amb una negació intercalada. Però el temps acaba capgirant les grans frases. No ho vaig fer -plorar- perquè tenia un pinçament, encara no diagnosticat, a l'esquena i estava pendent del gran sacerdot Oroveso, estava pendent del gran Simon Orfila. Imperial, majestàtic i amb una gran presència escènica. Simon no és un castellanisme. És el nom bíblic i antic del sant. Simó i Simon també són llinatges o cognoms en molts indrets com ara Barcelona, València, Mallorca o Menorca. Sense accent damunt la «o». A l'Empordà, Fer el Simon de l'ombra, significa fer l'orni, el desentès. Un simon és, també, un cotxe de punt; castellà simón. Simon, en arameu, vol dir escoltar. I açò és el que hem estat fent durant els cent quaranta-set minuts que ha durat l'òpera «Norma». L'òpera de Bellini transcorre cinquanta anys abans de Crist, a l'antiga Gàl·lia. En un bosc de nit, el sacerdot Oroveso condueix als druides en una oració per la venjança contra els conqueridors romans. Desconeix que la seva filla Norma, gran sacerdotessa, està enamorada i té dos fills amb el procònsol romà Pollione. Va de secrets. Norma desconeix que el pare del seus dos fills ja no està enamorat. L'arrogant romà s'ha empardalat d'una sacerdotessa novícia del temple: Adalgisa. Un dels moments més emocionants i dramàticament intensos és la confessió del secret d'Adalgisa a Norma. Adalgisa desconeix que Norma té dos fills amb el procònsol romà. Norma no sap que Adalgisa està enamorada de Pollione o que Pollione està enamorat de la sacerdotessa. Secrets que l'espectacle anirà desvetllant. És curiós que una de les àries més famoses de la història no estigui dedicada a cap dona, a cap ésser humà. Que ho estigui -com aquella famosa cançó de Sau, «Boig per tu», que va interpretar amb polèmica lingüística i molt d'encert Shakira- a la lluna. Casta Diva. L'antropocentrisme funciona quan està amarat de la força de la natura i el paisatge. Açò és el romanticisme i «Norma» és una òpera lírica romàntica. I en Simon? On para? Sabem on l'hem d'anar a cercar. Va néixer a Alaior l'any mil nou-cents setanta-sis. Quan va fer setze anys va iniciar els seus estudis musicals i de cant en el conservatori de Menorca. Als divuit es va traslladar a Madrid, on es va formar durant tres anys a l'Escola de Música Reina Sofia, amb el gran tenor i catedràtic de cant Alfredo Kraus. També va tenir com a professors Suso Mariategui i Edelmiro Arnaltes. I ara el tenim al Gran Teatre del Liceu de Barcelona formant part de l'elenc de «Norma». Norma pren la decisió de matar als seus fills mentre dormen. Canvia d'opinió i aconsella Adalgisa casar-se amb Pollione i endur-se els fillets a Roma. La sacerdotessa verge es nega i va a la recerca del procònsol i reafirmar així l'amistat entre les dues dones. Els gals capturen Pollione i Norma confessa davant la seva gent la traïció comesa durant anys. S'ofereix com a víctima sacrificial i Pollione s'adona de la bestiesa que ha fet i es torna a enamorar de Norma. Commogut per la seva noblesa demana compartir el seu destí. Norma suplica a Oroveso que es faci càrrec dels seus fills -de fet, dels seus néts- i condueix el seu amant a la pira. Mentre el foc s'enlaira a l'escenari, l'entès i exigent públic del Gran Teatre del Liceu de Barcelona esclata en aplaudiments. I és que, quan Simon Orfila canta, canta Joan Pons Álvarez; canta Sa Capella Davídica; canta L'Orfeó Maonès; canta el cor parroquial de tots els pobles de l'Illa; canta Menorca. Perquè res no surt del no-res. Ni tan sols el màgic arbre del vesc.