Ets lluny de casa. El viatge és agradable i penses, una vegada més, que les coses bones i agradoses si són compartides tenen millor sabor. Viure moments i experiències en bona companyia, aquestes resulten, diries, més hermoses, més rodones. I així és com davant d'un paisatge suggerent, passejant per un carrer, contemplant un quadre o degustant un plat saborós, recordes i enyores a la persona que entendria i compartiria el teu plaer, la satisfacció. La recordes un instant i en vols deixar testimoni: envies una postal que transporti aquest record.
Escriure postals sembla que és encara un fet prou vigent. És suficient veure a carrers i places botigues que ofereixen quantitats immenses de vistes de l'illa. Els nostres visitants d'estiu són els millors consumidors d'aquesta petita i senzilla cartolina de colors que farà arribar, a racons recondits i remots de tot el món, la prova de que qualcú els ha recordat. El que no sabem però quin serà el futur de les postals... mòbils i altres artilugis passen també imatges, missatges i emocions en un instant...
Les postals són com un pessic de memòria. Text breu. Poca literatura, just un parell de frases per deixar constància d'aquest enyor. La postal portarà el teu record a un amic llunyà. Serà rebuda amb satisfacció i prest oblidada al fons d'un calaix o dins del llibre que llegies. És un emissari senzill i efímer del teu viatge i, se suposa, del teu afecte pel destinatari.
Llegint velles postals podries escriure una petita història de persones i fets. Una biografia minúscula. Llegit a una d'aquestes postals, escrita l'any mil nou-cents dos, de text concís i clar. Un conco escriu a una seva neboda de Barcelona : «Candideta, un record de Ciutadella de Menorca on s'està instal·lant l'acetileno». En una antiga vista del port de Maó, dirigida a la República Oriental del Uruguay (sic) s'indica que el veler de la imatge descarrega taulons. Més telegràfic i contundent, any 1954, des de Es Castell: «madre, la informo que no iré de permiso, mi sargento es un cabrón. Rafa».
També hi ha, com en aquella tendra història, qui amb una simple postal vol simular coses que no són «T'ho contaré». Passava a Madrid. La família vivia una difícil situació econòmica, en arribar el mes de juliol, va tancar les finestres i balcons que donaven al carrer. Confinats a casa, mirant de no fer renou, passaren una bona part de l'estiu. Amics i parents passant davant la casa deien convençuts: són a Sant Sebastià, com sempre...! El cap de família ho tenia tot previst: havia comprat una dotzena de postals que, rebudes puntualment, eren la comprovació certa de les seves tradicionals vacances. Aquelles postals eren com una acta notarial de normalitat.
Un espavilat pastor luterà danès, de nom complicat, Ejlif Krogager, jovial i esportista a qui tothom coneixia com el «rector de Tjaerborg», va tenir una idea genial: organitzar viatges pels seus feligresos. Un dels que més èxit tenien era el que ell en deia post-card travel, el viatge de la postal. Volar de Dinamarca a Itàlia o Espanya, just un dia: el temps necessari per remetre un munt de postals a familiars i amics que havien quedat al seu país. Presumir de vacances al sol. És clar que eren altres temps. El pastor de la nostra història creà, sense deixar el seu ministeri sacerdotal, un imperi econòmic. Avui, me tem que el bon pastor no vendria ni una garnera. Whatsapps i altres xarxes socials l'haurien derrotat.
Vaig conèixer un metge que, poruc de mena, en els seus nombrosos viatges no visitava res de les ciutats: comprava postals a la recepció de l'hotel, hotels de luxe, és clar, dels que ni ell, ni la seva dona sortien quasi mai. D'aquesta manera tenia una visió del lloc visitat. Ara ni això: s'ho miraria per internet.
Antigues postals estotjades durant anys i que ara pots trobar a mercats de vell. Petites i entranyables mostres de viatges, records i aventures. Testimonis mínims d'un moment.
Per cert, amic meu, agraeixo moltíssim la teva postal de la costa atlàntica de França. Terra de bons vins i bones ostres. Amable postal però, ai, sense olor ni sabor...!
