Recordes, amic meu, aquelles imitacions dels antics i polsosos poblats del salvatge oest americà....? Les cases, totes elles, des del famós saloon on un pianista lluita per acompanyar a l'atractiva i rosa vocalista, jugadors de cartes i fum o, carrer avall, el taller del ferrer on, entre flames i cops de martell, adoben peus de cavall, passant pel gran i atapeït magatzem, o la destartalada oficina del sheriff, fins a l'edifici del banc, banc que, inexorablement, assaltaran els dolents emmascarats... tot aquell poble, absolutament tot era fictici: un simple decorat. Façanes de cartró pedra pintat que s'aguantaven gràcies a l'estaló, per darrere, de quatre llenyes. Edificis tan aparents com falsos i postissos. Una ficció enganyosa...
Al cine ja està bé que aquesta ficció sigui un element important, que les coses semblin més polides, fermes i autèntiques del que realment són, però... a la vida real no. La tramoia, ha de quedar reservada just als escenaris. Hem de poder distingir entre el que és autèntic i genuí del que és dubtós o, simplement postís. Hem de poder esbrinar la diferència entre gra i palla.
He tret l'exemple d'aquests decorats pel·lícula per un motiu molt senzill: em recorden moltíssim a certs personatges de la nostra vida pública i, quan dic pública, no em refereixo solament a certs polítics, que també, sinó a una considerable quantitat de persones que, a tots els àmbits socials, representen el que no són i, me tem, que mai seran tampoc el que aparenten. Com a molt arribaran a ser un decorat fingit i apanyadet que enganarà a un munt de babaus i beneitons que els aplaudiran hipòcritament. Seran, ja veus tu, admirats de manera més o manco franca però mai seriosament respectats.
El galliner de les petites comunitats, la nostra per exemple, per la seva dimensió geogràfica i humana, no permet l'existència de molts galls favers i, per això la competència entre ells és duríssima. Arribar a ser cosa, a tenir categoria, com voldrien, és feixuc i complicat. Exigeix hores de feina constant, la preparació és llarga i demana abundants sacrificis. S'hauran d'avorrir mortalment a conferències a l'Ateneu, o a presentacions de llibres al Cercle Artístic... però és imprescindible fer currículum, acumular mèrits. Serà necessari contenir imperiosos badalls a concerts, acceptar de bon grat assistir a dinars, còctels, inauguracions i misses... Un xinxer d'actes: que si la Pasqua Militar, que si els actes de Sant Antoni o del Dia de les Illes, el ciutadellenc 9 de Juliol, els mítings del líder, tedioses reunions del partit, festes de poble... un mai acabar, ep!, i sempre amb bona cara.
El que resulta més dur i emprenyatiu però, és haver de fer la pilota a gent tan curta, ignorant i estúpida com ells mateixos. Ser adulador professional és complicat i penós però és, diuen els experts, el camí més ràpid per arribar a la definitiva i ansiada consagració. També, confessava un, hauràs d'anar alerta amb que un munt d'incultes i superbs estufats no vulguin, amb impúdica desvergonya, trepitjar-te el call. Que sense cap mèrit et passin davant, seria una derrota insuportable... i no, no va acabar la frase: havia d'anar a una representació de sarsuela a l'Orfeó Maonès.
Temor a no ser però, sobre tot, el terror a no estar. Saben, imagin, que mai aportaran res important a la societat però viuen creient que la gent pensi que sí. Aparentar, figurar. Formes buides, sense fons. L'objectiu que persegueixen no permet desmais, no poden triar, els fan sempre el menú... fins el dia en que, a la fi, com somiaven ells, s'acabaran reconeixent els seus mèrits i serveis. Serà la victòria de la paciència. Efectivament, la seva falsa façana d'estrènyer mans, somriures i corbates de seda, serà just sostinguda per l'ambició i la paciència. Un currículum pobret i unes capacitats més que dubtoses quedaran amagades darrere.
Per fortuna, et deia, les comunitats petites just suporten, toleren, un nombre màxim de mediocres i estúpids per vanitosos que siguin. Els ciutadans que són prou llestos, saben que un excés d'aquests podria provocar un autèntic i irreversible col·lapse social.
Serà aquest excés un dels greus problemes que té avui plantejats l'illa...? Què en penses, company...?
