L'escriptora francesa de novel·la policíaca Fred Vargas relata en un dels seus llibres, titulat «L'Exèrcit furiós», com el comissari parisenc Adamsberg, protagonista habitual de les seves obres de misteri, es desplaça fins a Ordebec, un petit poble de Normandia, en unió d'uns quants subordinats, per tal d'investigar una sèrie de crims, suposadament basats en una llegenda originària d'aquella població i tramesa oralment al llarg dels segles, de generació en generació. Un d'aquests policies es mostra molt sorprès quan comprova que allà, a Ordebec, les vaques pasturen quietes, sense moure's per a res, i açò el fa extreure d'aquest fet tota una sèrie de conclusions.
Personalment, aquesta darrera setmana he hagut de fer com les vaques d'Ordebec, és ha dir, m'he vist obligat a aturar-me en la pastura de la meva darrera tanca; he suspès totes les meves activitats habituals, en trobar-me convalescent de la meva segona operació de cataractes i haver de posar-me gotes cada dues hores. Evidentment, res de llegir, especialment en els tres o quatre primers dies i l'ordinador apagat durant el mateix període de temps. Només la ràdio, com a mitjà de comunicació i d'informació essencial i una estoneta de televisió de tant en tant.
Set dies viscuts d'aquesta manera tant poc comuna en jo donen per a molt, pel què fa a llargs espais de reflexió i anàlisi de les notícies que m'anaven arribant i que constituïen el meu lligam amb la realitat exterior, a banda d'algunes curtes passejades per anar a comprar, acompanyat evidentment, per evitar dur un pes excessiu a les mans que pogués danyar-me l'ull. I us he de dir que quan paeixes l'actualitat del món amb tranquil·litat, sense la frisança del dia a dia, et trobes amb un reguitzell de qüestions que no arribes a entendre, amb un munt d'interrogants que avui voldria compartir amb tots vosaltres.
Com és possible, per exemple, que hagin calgut 17 morts perquè una revista satírica del prestigi de «Charlie Hebdo», passàs d'una situació de pràctica fallida econòmica, ignorada, segons sembla, per les autoritats franceses, a un suport institucional sense precedents, en el que tothom afirmava «je suis Charlie»? És quelcom semblant a aquella cruïlla que esdevé el trist escenari de nombrosos accidents amb víctimes fins que qui té la competència per a fer-ho hi instal·la un semàfor (bé, avui en dia, una rotonda).
Perquè, quan una cinquantena de caps d'estat i de govern de tot el món -fins i tot els d'Israel i Palestina- es reuneixen a París i es manifesten plegats contra aquests cruels assassinats i en favor de la llibertat d'expressió, el president del país suposadament més poderós, democràtic, lliure i solidari de l'univers no hi va, al·legant, precisament, motius de seguretat?
Rallant de democràcia, com pot ser que un altre president d'un altre país o, si ho preferiu, d'una comunitat autònoma que m'és molt propera, abans de fixar la data de les properes eleccions al parlament pretengui impedir als seus adversaris -fins fa molt poc socis de legislatura- que puguin incloure independents a la seva candidatura, perquè aquest és un dret que només vol per a ell? Afortunadament, tot es va recompondre uns dies més tard i aquell president va demanar disculpes públiques.
Com hem d'entendre que un dels dos millors futbolistes del món afirmi que vol marxar del seu club actual, després ho desmenteixi, més tard ho posi en dubte, i així successivament? L'única explicació és la que ell mateix va donar posteriorment: «siempre que hablo, la cago». Doncs sí; fóra millor que només parlassis al camp.
Quin sentit té que el principal objectiu de l'altre millor jugador del món sigui el de superar el primer i acabi el seu discurs de recollida de la «pilota d'or», ben vestit i empolainat, en una gala a la que assisteix el bo i millor del futbol mundial i amb el seu fill al costat, llançant una mena de crit de guerra?
Passat aquest temps de «càstig»-així el va definir el meu oftalmòleg- vaig poder seure, finalment, davant l'ordinador i vaig llegir una notícia que sí vaig comprendre. Ciutadella havia estat triada com a segon millor destí d'Espanya per a passar-hi les vacances, per davant de Santander o Sant Sebastià, de Torremolinos o Marbella. No és estrany, amb el seu impressionant casc històric, les seves meravelloses platges i la seva gent, tant oberta i acollidora. És possible que jo estigués un poc torçat després de tanta reflexió, però us he de reconèixer que també aquí em va venir al cap un darrer dubte: la segona ciutat turística? I per què no la primera!
