Una excel·lent notícia, aquesta de commemorar el 2015 el 150è aniversari del naixement d'Àngel Ruiz i Pablo. Fa uns anys, a Menorca tothom coneixia la tràgica història de l'amo en Xec de s'Uastrà, a partir de la seva novel·leta o a partir de la versió teatral de Frederic Erdozaín.
I en els anys de la misèria cultural del franquisme, per a molts va arribar a ser l'única referència d'una obra literària escrita en la llengua pròpia. Mos sotmetien a la incultura a través del silenci, de silenciar i amagar tot el món literari que havia creat al llarg de set-cents anys la llengua dels menorquins, a Menorca i a tots els territoris on es ralla.
Però l'amo en Xec es va saltar tots els silencis i les censures i, disfressat d'obra humorística i folklòrica, va continuar viu a Menorca en els anys del silenci. No sabria dir si ara continua tan present i si el seu autor és gaire recordat. Segurament no.
2 Fa uns anys, aquell grup excel·lent que s'anomenava S'Albaida, va musicar un poema entranyable de Ruiz i Pablo: Pàtria. És un poema que segurament molts menorquins de l'exili hem recordat –potser fins i tot amb els ulls una mica humits– quan arribàvem a l'Illa per mar i sortíem a coberta perquè algú havia cridat «Ja veven Cavalleria!».
2 Però ara el que tenc davant és la seva obra en llengua menorquina, reeditada en un volum per Edicions Nura amb la «col·laboració i el patrocini» de tots els ajuntaments de l'illa, l'any 1981. Per açò, atès el dia que som, si m'ho permeteu, avui voldria fer un regal de Reis.
És un fragment –exactament l'inici– de la comunicació que va presentar el nostro autor al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'octubre de 1906. Veureu que és realment un regal per poder començar l'any amb una mica més de llum sobre qui som.
«Respectables senyors –comença en Ruiz i Pablo.
«Per primera vegada es veu representada Menorca en les solemnitats i festes de la Renaixença catalana, i honra tan alta m'ha tocat a mi, no per los meus mereixements, sinó per la bona voluntat del qui és l'ànima d'aquesta memorable Assemblea.
«A les muntanyes menorquines no hi nia l'àliga, com a les de Catalunya i Mallorca, la Cerdanya i Rosselló, i vosaltres, benemèrits organitzadors d'aquest Congrés, no podent cridar d'allà una àliga, us haveu contentat en que vingués una gavina. I no estranyeu la comparança, perquè ella és la qui més bé escau al qui ve d'una roca tan parescuda a un vaixell navegant cap a on naix el dia, gelós de rebre, abans que totes, la primera besada que envia el sol a les terres espanyoles (...)
«En qüestions filològiques som llec, i en les gramaticals un negat (...). Deuria sentir-me, per lo tant, empegueït de presentar-me davant de tants i tan benemèrits conradors de la gloriosa llengua catalana, jo, qui a mon insignificant bagatge literari tan poca cosa hi tenc escrit en català. Solament puc presentar, com a títol de la meva presència en aquest Congrés, l'amor, mon ver amor, a la llengua de ma mare.
«I en tal concepte sí que som digne representant de la meva terra. Allà tots estimam la llengua pròpia; no en parlam altra, mentres no ho privi la deguda cortesia amb els forasters; però estimant-la tant, essent cosa tan pròpia nostra i tan aficada al cor, no hem fet per ella lo que devíem; no hi ha pres, allà, encara el foc de la Renaixença; som, diguem-ho amb un mot que comprendreu tots els qui llegiu nostre Bolletí, dels que tenen molta son.»
Així ho veia i ho escrivia n'Àngel Ruiz i Pablo l'any 1906.
