Ginyola (203)

La casa de paraules s'està fent. La construïm entre tots. Uns traginen les pedres fins a l'obra, d'altres les seleccionen segons les seves qualitats, defectes i mesures i, uns tercers, ni més ni menys importants que els primers i els segons, alcen les parets seguint les línies marcades per la rectitud simbòlica de la llinyola. És la nostra casa de paraules. Serà la nostra casa de paraules. Habitada pels nostres avantpassats, pels nostres descendents, per tots nosaltres. Ens la van esfondrar. Ens van humiliar. Se'n reien si l'intentàvem habitar. A la intempèrie vam sobreviure. Sa serena ens va fer persistents. Per evitar que alcéssim una altra vegada la casa de paraules, van tallar les mans als paredadors. Estaven convençuts que la casa de paraules no es tornaria a alçar mai més sense les mans, clivellades pel vent i per les arestes, dels mestres paredadors pioners. No podien fer feina, però van conservar la memòria de l'ofici. Van transmetre la seva saviesa als descendents. De dia, ens esfondraven la casa de paraules. De nit, alçàvem de nou la casa de paraules. El procés invers al de Penèlope: «Joves que em preteneu, ja que és mort Ulisses diví, tot i que el meu casament us apressa, vulgueu esperar-vos que el llenç acabi -no fos que els fils en va se'm perdessin: és per amortallar l'heroi Laertes, el dia que l'atueixi el mal fat de la mort que en el dol ens aplana; perquè cap dona aquea no pugui blasmar-me pel poble, si jeia sense mortalla un baró de tanta riquesa. Tal deia ella, i el cor generós se'ns deixava convèncer. I ella de dia teixia aquell gran ordit i aleshores, cada nit, quan havien posat els flamalls, ho desfeia.» La casa de paraules cada nit reconstruïda no era tan perfecta com el llenç que havia de fer de mortalla. Tampoc no era tan recta com la dels paredadors dels monyons i els ulls llagrimosos. Entre les escletxes no havien tingut temps d'amagar-s'hi els caragols. Les sargantanes i els dragons no les havies recorregut amb els seus instints de depredadors. Les vespes no hi havien fet niu. I tampoc les formigues feien la tasca encomanda d'enretirar els cadàvers dels escarabats. Les sibilants serps la trobaven poc transitada. Les delicades coques de paret, o llombrígols de Venus, no havien arrelat en la terra arrabassada del sòl de l'Illa i transportada a través de l'aire dins les molècules del vent. Els capsigranys i els tords no l'havien feta servir de talaia. Teníem del tot prohibit alçar-la. Ens van dir que només podíem aixecar-la amb paraules que ens havien estat dutes de l'estranger. Els paredadors ancestrals no les sabien manegar. Ingenus com som, vam demanar: i els fonaments? Com podem hissar una casa amb paraules estranyes si els fonaments parlen un altre llenguatge? Aquestes noves cases de paraules imposades se les endurà el vent. Per què les hem d'anar a cercar al continent si les nostres paraules es poden collir dels arbres, flueixen de les fonts i creixen a la terra i entre les roques? Es van quedar sense paraules a l'hora de defensar la seva casa de paraules. No les havien de menester. Les van substituir per les armes, per la repressió, per l'adoctrinament, per la imposició. Sabeu que un heroi seu molt conegut i lloat va guanyar una batalla fins i tot quan ja havia finat? Sí, es veu que el van fermar damunt la sella del cavall i els enemics, babaus com eren, van fugir espantats com si haguessin vist un guerrer sorgit del mateix cor abrusador del sol. La mort no ens fa por, però ens fa pensar: si fins i tot morts són capaços de guanyar batalles, què faran vius i amb un fuet a la mà?