L'any 2015 es presenta, pel què fa a la política espanyola en general, com una etapa de canvi. Segons el vaticini de les enquestes, el bipartidisme, que ha estat imperant en el parlamentarisme hispànic des de l'inici de la transició, rebrà una forta sacsejada. Un panorama que ens pot portar a unes Corts Generals, però també a unes cambres autonòmiques i fins tot a uns ajuntaments amb una clara fragmentació en el nombre de forces polítiques que hi estiguin representades. La conclusió de tot això és la més que previsible dificultat de governabilitat, a no ser que aconseguim entrar en un escenari de pactes i grans coalicions que permetin unes majories més o manco estables; més manco que més, pens, donat que al nostre país no estem massa avesats a aquesta mena d'acords.
He començat dient-vos que aquest és el futur polític immediat que ens anuncien els sondejos. Idò bé, tots ells coincideixen en l'aparició estel·lar d'un partit que fins fa ben poc no era més que un moviment popular sorgit d'aquell esperit del 15-M de fa tres anys. I amb un líder natural que només duu unes setmanes investit com a secretari general de la formació. En efecte, Podemos no té encara integrada tota la seva estructura interna, especialment la territorial. Sense anar més enfora, a Menorca, està constituint tot just les seves cèl·lules (ells les anomenen consells) de Maó i de Ciutadella. I el seu programa, tampoc no el coneixem. Però, de moment, ja disposa de cinc eurodiputats i les enquestes, repeteixo, la situen com a segona força a tot l'estat, per davant del PSOE i ben a prop del PP, amb prop de 115 escons al Congrés espanyol i amb una quinzena de representants en determinades cambres autonòmiques, com pugui ser, per exemple, la catalana.
- On podem trobar les causes d'aquesta irrupció de Podemos, similar al creixement de les formacions anomenades populistes, ja siguin d'extrema esquerra o d'ultradreta, en altres països europeus? Crec que tot es resumeix en una frase molt curta, de només sis paraules: el poble està redó dels polítics. La corrupció, l'enriquiment il·lícit d'uns quants dirigents històrics i no tan històrics, en uns temps de forta crisi econòmica, el final de la qual els de baix no aconsegueixen veure per enlloc, ha provocat que la ciutadania digui prou. I en tost d'abstenir-se, com fins ara, molts electors optaran per atracar-se a les urnes i dipositar la papereta amb símbol de color lila del partit de Pablo Iglesias.
Ara acab d'esmentar el nom; pràcticament l'únic que coneixem de la nova formació. Un professor d'universitat realment molt preparat, que ha forjat la seva imatge pública en nombroses tertúlies televisives. Que centra, una i altra vegada, el seu discurs, en els atacs constants a allò que ell anomena la casta, és a dir tots aquells que han estat formant part de les institucions en les tres darreres dècades. I que hi contraposa la seva netedat, la seva pretesa honestedat incòlume que, segons ell, li permetria encapçalar, en els propers dotze o tretze mesos, un executiu que sigui l'autèntic 'govern de la gen', del poble, del qual ell s'ha erigit en una mena de profeta, que l'ha de dur fins a la terra promesa.
- El cap visible de Podemos sol comparar la il·lusió que pot haver despertat l'aparició en escena de la seva formació amb la gran esperança de canvi que, l'any 1982, van protagonitzar uns joves socialistes com Felipe González, Alfonso Guerra i d'altres. Aquests darrers vestien jaquetes de pana; ell -Iglesias- exhibeix pertot la seva característica coa de cavall. Però el PSOE, en aquella època, ja comptava amb un segle d'història, des que fou fundat, precisament, pel Pablo Iglesias de veritat. Felipe havia estat elegit secretari general, uns quants anys enrere, en un congrés a Suresnes (França), en plena clandestinitat. Del Pablo Iglesias de Podemos i de tot el seu partit en conjunt en sabem ben poca cosa. Només que té molta facilitat de paraula i que el seu discurs arriba a la gent. Això, ningú no ho pot negar. Però pràcticament res més.
I acab amb allò que em sembla més complicat de tot; la capacitat que puguin tenir Iglesias i el seu partit d'arribar a acords que garanteixin la governabilitat de la que us parlava al començament. Perquè el líder de Podemos ha iniciat la seva presentació en públic repartint a tort i a dret. Ha dirigit atacs furibunds contra el PP, però també contra el PSOE; contra CIU, però també contra Esquerra Unida, Iniciativa i la CUP. Qui trobarà, en aquestes condicions, que el permeti arribar fins a la Moncloa?
