Nicolau (202)

Aquest dos mil catorze, que està a punt d'acabar, ha estat un any ple de transformacions. La paraula clau que el podria definir és un sinònim d'aquest plural engrescador: canvi. Però, quines paraules més el definirien? Abdicar. Aquest any que fineix ha vist com abdicava un rei a Espanya i, el fill no primogènit, però mascle, n'agafava el regi relleu. Cada canvi comporta alegria i expectació. El nou rei, Felip VI, ha defraudat aquesta màxima des de bon començament. Si teníem el rei del plasma, Rajoy, ara tenim un rei que no plasma cap avenç ni cap canvi pràctic en aquest beneït any de la transformació. Una decepció per a molts. Una alegria per a d'altres: els catalans independentistes. Independència. Aquests darrers havien rebut el canvi de cromos amb una mica de recel. Il·lusió. Es pensaven que el nou rei duria idees noves que il·lusionarien la gent, que agafaria el model de neutralitat que la reina d'Anglaterra va aplicar amb els seus súbdits d'Escòcia, però ha resultat ser un apèndix de la vella casta, un elegant i atractiu ninot que mou els llavis a mercè de les mans tremoloses del Govern central i dels seus poders econòmics. Se'l veu espantat, desconcertat, sense cap personalitat ni temperament. Barba. Tal vegada és el poder evocador del refrany el que el manté amoïnat: «Quan veuràs la barba de ton veí cremar, posa la teva a remullar». Infanta. La infanta Cristina no té barba. Déu ens en guardi. De totes maneres, em sap greu confessar-ho, és una dona que em cau bé. Tal vegada perquè tenim amics comuns, tal vegada perquè un menorquí també està imputat en la causa, tal vegada perquè es va casar, va viure i manté casa a Barcelona, tal vegada perquè el seu entremaliat marit va ser un esportista d'elit... No ho sé discernir, però em costa que em caigui torta. Què hi farem. Contradiccions. Corrupció. La corrupció generalitzada pot pesar menys que d'altres condicionants. Els menorquins tenim ànima corsària. I ja que hem rallat de menorquins, quina l'ha armada en Diego Torres. Els llibres d'història mai no en rallaran, però, amb la filtració dels correus privats, es pot arribar a afirmar que un menorquí va aconseguir, l'any dos mil catorze, fer abdicar un rei! Qui supera açò? De totes maneres, millor amagar-ho davall l'estora. És tot el contrari del que han fet els catalans. Andorra. Jordi Pujol, el president de la Generalitat més venerat i més longeu, ha estat imputat. Què han fet els catalans? Que ho pagui. Airegem l'estora, donem-li garrotades per a fer-ne caure tota la pols. I els àcars! I els nius? Pocs encara. A la foguera, si és culpable. Que ho decideixin els tribunals espanyols. Un president de la Generalitat que era com un rei per a molts catalans. Tots dos, desprestigiats per la seva dèria viatgera. Un, en Joan, a Botswana. L'altre, en Jordi, a Andorra. Com a la pel·lícula. «Tu a Bòston. Jo a Califòrnia». Consulta. Un èxit colossal contrarestat amb els jutjats. Tribunals. Constitucionals. Superiors. Justícia. O absència de justícia. Votar. Els escocesos han pogut votar aquest dos mil catorze. Els catalans ho tenen vetat. Quan ho han fet, els hi ha muntat una querella. Autoinculpar. Podem? Podem. I ho farem. El punt de partida és maximalista. T'hi atraques i veus les costures de les contradiccions. Les sabran dissimular? Ja ho veurem. Desena. Sense comentaris. El cim del futbol continua sent blanc. Ebola. Els virus ens han tornat a espantar. Però més ens han espantat els polítics que l'havien de gestionar. Rotonda. Només fos una! L'egocentrisme sempre s'ha d'alimentar. És com una droga. Llàstima que sigui a costa del fràgil territori insular, a costa d'una illa que va ser declarada Reserva de la Biosfera ja fa uns anys. SOS. Menorca.