TW

Policies mal pagats, benziners multifunció, guàrdies civils, els de les ambulàncies, panaders de baguetts low cost, venedors de diaris massa gruixats, metges, infermeres, periodistes amb actualitat enllaunada, els del cinema, recollidors de fems amb i sense casc, el jutge de guàrdia, zeladors, cambrers, taxistes, pagesos, pilots d'avió, controladors ja més tranquilets, els del handling, conductors d'autobús, bombers, cuiners, l'operadora 24 hores al dia, el capità del vaixell, el xurrer agradós. Això tot l'any. A l'estiu també els del parc acuàtic, el de les hamaques, socorristes, cambreres de pisos (aquest nom?), recepcionistes, guies amb o sense micròfon, més cambrers i cuiners, animadors, músics, monitors d'experiències... Aquestes són algunes, i només algunes, de les persones que no poden evitar un somriure irònic del tipus «serà possible» quan veuen que sindicats i partits progres acomplexats apel·len als drets dels treballadors i a la inviolabilitat del descans dominical per justificar la seva oposició a permetre l'obertura dels supermercats en diumenge.
  
L'economia està cada cop més inclinada cap als serveis, i més a un lloc turístic. És just i necessari que existeixin uns dies de referència per a l'oci, el descans i els partits de futbol dels nens, però cada vegada més aquest oci és per ell mateix un generador d'activitat econòmica i necessita (provoca, genera, permet) que altres treballin. I per molts anys. La sacralització del descans dominical és una herència de segles anteriors, pensada per a societats industrials en què anar a missa era tan majoritari com ara no anar-hi. Oposar-se a mesures com l'obertura dels súpers en diumenge, d'una incidència sobre la supervivència de la resta d'establiments molt discutible, suposa un menyspreu a les persones que voldrien treballar, que necessiten treballar, encara que sigui en diumenge. Si algú vol lluitar pels drets dels treballadors, actualment hi ha molts altres aspectes, molt més importants, en què invertir aquestes energies reivindicatives.