Als Estats Units celebren tradicionalment al novembre, un mes abans de Nadal, una de les seves festes més importants, el Dia d'Acció de Gràcies, en el qual tota la família es reuneix i comparteix un gall d'indi guisat per a l'ocasió. Jo, avui, voldria trametre-us la meva felicitació amb un conte que és en realitat una vivència personal que vaig experimentar al mes de novembre, no a finals com els nord-americans, sinó ben al començament. Però que em sembla que pot representar l'esperit nadalenc que tots volem que presideixi aquestes dates tan assenyalades. I que em va arribar a l'ànima i ara us explicaré per què.
Segons els meus comptes devia ser diumenge 2, el dia dels difunts. Jo em trobava a l'andana de l'estació de Renfe de Sabadell Centre, esperant un tren que em tornàs a Barcelona. Seia, tot sol, en un dels bancs de pedra del recinte. Darrerament, acostumo a anar sovint a la ciutat vallesana, molt especialment els caps de setmana. I algun diumenge m'ha succeït que, com que el servei ferroviari queda reduït en aquest dia de la setmana, si agaf el tren més tard de les vuit del vespre, arrib a ca meva a les onze de la nit. Per açò, em vaig assegurar i a les set i quart ja era a l'estació.
Uns moments més tard, vaig veure arribar dues dones de mitjana edat (per a jo, dues joves), proveïdes de les seves respectives maletes. La de més edat em va saludar. Com que jo no tenia la més mínima idea de l'hora en què el tren passaria, m'hi vaig atracar, pensant que tal vegada elles ho sabrien. I així va ser, en efecte.
Mos han dit que a les 7.26 n'arribarà un, va respondre, un cop més, la més major.
Ep! Vosaltres sou de Menorca. De Ciutadella o, com a molt, de Ferreries. Però jo asseguraria que de Ciutadella.
Llavors va ser la més jove la qui va intervenir en el diàleg.
Sí, som de Ciutadella. Però és cert, jo faig feina a Ferreries. M'hi pas el dia i només vaig a ca nostra a dormir.
En aquell moment va sorgir, en el meu interior, la petita o gran quota de vanitat que tenim molts dels qui escrivim, dels qui, d'una o altra manera, ens comunicam amb la societat o, al manco intentam fer-ho. Segur que aquelles dones veien la meva foto a «Es Diari» , potser fins i tot llegien els meus escrits. Me'n vaig voler assegurar.
De què ens coneixem?
No, de res, va tornar a contestar la major de les dues. L'hem saludat perquè l'hem vist tot sol i, a Menorca, tots ho fem quan ens trobam pes carrer.
Quina meravella! Aquelles dones no sabien qui era jo, en absolut. Se m'havien dirigit perquè havien copsat la meva soledat, encara que fos momentània. Aquest és, amics meus, l'esperit nadalenc de veritat; per a jo, en aquells moments, l'esperit d'Acció de Gràcies en el cap de setmana de Tots Sants.
El tren va arribar puntualment. Els tres hi vam pujar i jo vaig seure davant d'elles. Llavors ens vam presentar. Les dues dones, tot i que no tenien cap semblança física, eren germanes. Nomien Maria i Pili Pons Pons. Venien de Girona, de veure com les filles de na Pili jugaven un partit de bàsquet contra l'equip local. Havien perdut. «Les gironines són més grosses i molt superiors», van reconèixer elles, esportivament. Tot i això, no vaig voler continuar la conversa sobre l'esport de la cistella i me'n vaig anar al terreny de la política. Aprofitant que na Pili fa feina a l'Ajuntament de Ferreries, me vaig posar al dia sobre l'actualitat municipal de les dues poblacions més occidentals de l'Illa. I vaig poder recordar molts vespres passats al Saló de Plens de l'edifici consistorial de Ferreries, cobrint sessions presidides pel llavors alcalde Josep Carreres, l'amic Carre. I també vaig poder comprovar que el fet d'estar posat en política i tenir-ne un criteri ben format ja no és, al segle XXI, cosa d'homes, com podríem dir que ho havia estat en les dues centúries anteriors. El viatge en tren de Sabadell a Barcelona dura 40 minuts, però a jo -i crec que també a elles- me van semblar 40 segons.
He volgut compartir amb vosaltres aquesta experiència, que em va semblar tan gratificant, per desitjar-vos un molt bon Nadal. Evidentment, a tots els qui seguiu els meus articles i que, de tant en tant, per internet, m'hi posau alguna estrella (un símbol també molt nadalenc), tot afirmant: «m'ha agradat». Però, sobretot, a tots aquells i aquelles, que de ben segur són molts i molts i moltes més, qui no em coneixen de res, que no saben ni qui som, però que, si un dia em trobassin tot sol, em saludarien, «perquè a Menorca tots ho fem quan ens trobam pes carrer».
