Captivada per les emocions que es donen aquests dies a l'aeroport. Són latents en els eterns minuts d'espera, en la felicitat dels rostres, en la radiografia executada al segon, la qui comprova si s'ha produït pèrdua de pes. Un qui pegà correguda cap a l'amor, una tendra besada, una serena carícia a la galta, abraçades i posats només enfosquits pels comentaris previs dels clans familiars. Gemeguen que malgrat la seva formació, els estudis superiors o els màsters que duen a terme, el seu futur és dubtós i confús.
Entre els qui tornen a casa per Nadal, hi ha un nombrós grup de persones que han partit de Menorca per cercar feina. Viure una època a fora és del tot recomanable quan es comença a treure el cap a la vida professional, però el problema és haver-ho de fer per força. Trobo més trist, encara, quan afecta estudiants brillants en qui la butxaca dels seus pares i els diners dels contribuents han fet una inversió de la qual ara s'aprofiten empreses d'altres països. De tots els dolors que ha provocat la crisi, aquest és un dels més aguts, perquè un país en el que els joves perceben que no podran fer-hi el niu, està condemnat a l'envelliment. Descansin per uns dies les preocupacions, però tots aquests que s'omplen d'escampar missatges de millora econòmica, que s'afanyin –d'una vegada- en la recerca de solucions.
Els joves són l'esdevenir d'un país, per açò cal que es construeixi amb el seu talent. Sense ells, no hi ha múscul.
