El Zoo de Barcelona s'ha vist immers, aquests darrers dies, en un incident del qual s'han fet ressò tots els mitjans. Un home d'uns 45 anys va saltar la tanca de protecció de l'espai reservat als lleons i va ser capturat i atacat per tres lleones i un lleó fins que els bombers, amb l'ajut de mànegues d'aigua van poder rescatar-lo i menar-lo a l'hospital, en estat crític. L'individu en qüestió, policia local en excedència, havia protagonitzat ja, recentment, diversos fets estrambòtics com penjar-se de l'edifici de la Pedrera portant diferents elements de simbologia nazi, o bé cremar una bandera estelada, tot i que, en el seu perfil de twitter hi figura aquest tipus de senyera. Els seus familiars han afirmat que pateix, des de fa algun temps, una malaltia mental.
L'endemà del succés, el zoològic va obrir amb tota normalitat. Els comentaris dels visitants sobre l'esdeveniment eren constants i molts pares havien d'explicar als seus fills que no havien estat els lleons, sinó l'actitud més que imprudent de l'home, la qui havia causat l'atac dels felins. Precisament per açò, l'incident ha donat la volta al món. A les facultats de Periodisme posen com exemple de notícia el que un home mossegui un ca i no a l'inrevés. En el cas del zoo, va ser l'ésser humà qui va provocar les feres i aquestes, evidentment van respondre a la incitació.
Llançar-se als lleons! En els primers segles del cristianisme, els qui professaven aquesta religió eren deixats enmig de l'arena dels circs romans, per ordre i en presència del Cèsar, per tal que els lleons, un cop amollats de les seves gàbies, els atacassin fins a la mort. Jo record que, de petit, escenes com aquestes m'horroritzaven quan les veia a les pel·lícules. Una cosa molt semblant em passava amb els films que passaven per la tele i on sortien execucions. Només veure que el botxí s'atracava al condemnat, jo ja deia bona nit als meus pares i me n'anava a dormir.
L'estiu de l'any 2012 vaig fer un viatge a Euskadi i vam visitar l'antic camp de San Mamés, la Catedral. Allà, al museu de l'Atlètic Club, hi ha un lleó de format natural. Els jugadors de l'equip bilbaí han rebut, històricament, el sobrenom de «los leones del Norte». El guia oficial de l'entitat basca ens va contar que allò es devia a que el tal Mamés fou proclamat sant perquè, una vegada llançat als lleons, aquests se li van posar respectuosament al costat i no el van atacar. En record seu es va construir un monestir molt proper a l'estadi, les monges del qual resen per la victòria de l'Atlètic sempre que els bascos tenen partit. I per si els precs de les religioses no fossin suficients, el president blanc i vermell seu al seient 12 de la primera fila de la llotja i cedeix al primer mandatari rival la butaca de la seva dreta, és a dir, la que duu el nombre 13!
Us he de reconèixer que els animals m'han fet sempre molt de respecte, millor dit, pànic. En un viatge a Saragossa, a casa ma cosina Montse, vaig veure que ella i el seu marit havien adquirit com a mascota una femella de pastor alemany d'unes dimensions que em semblaven immenses. Na Montse, en observar com jo mirava la cussa, no es va poder estar de demanar-me: «Et fan por els gossos?». En respondre-li afirmativament, ella em va tranquil·litzar: «No pateixis, tu seràs el que li posaràs el menjar i ja veuràs com de seguida us fareu amics!». En efecte, cada vegada que l'animal tenia gana em venia a cercar i em mostrava el recipient de plàstic on li posaven els aliments, per tal de que jo l'omplís.
Per circumstàncies de la vida, fa mig any vaig passar un parell de mesos en una casa on hi havia un moix i una moixa. No vaig dubtar ni un segon en aplicar amb ells la tàctica que ma cosina m'havia ensenyat. El primer matí que, després de berenar, em vaig quedar tot sol amb ells, vaig anar a emplenar els seus plats perquè menjassin i beguessin. Els moixos em van olorar i van miolar de satisfacció. A partir d'aquell moment, ja vaig ser com el seu amo i, en els moments difícils, quan jo tenia algun problema, els moixos s'asseien amb mi al sofà, un a cada costat meu, com dient : «Pots comptar amb nosaltres, que no et deixarem sol!».
Amb totes aquestes experiències, la meva percepció dels animals ha anat canviant. Sé que és cert que són els amics més fidels de l'home i que, com estableix la dita popular, «ells mai no t'abandonarien». Per açò vaig trobar una mesura del tot desproporcionada l'execució del pobre Excàlibur, el ca de la infermera madrilenya que va estar afectada d'ebola. Els humans, moltes vegades, també fem bestieses!
