Sempre he pensat que demanar perdó és un acte noble, respectable. Suposa una seriosa reflexió sobre el que has fet o no has fet, dit o no dit, i descobreixes que no has estat just o encertat. D'entrada és idò, un acte d'humilitat i de sinceritat personal. Imagin, amic meu, que compartiràs aquesta afirmació: aquells països, aquells pobles, on la gent demana perdó o es disculpa amb facilitat, són més educats, més civilitzats.
Dit això i a la vista de certs fets recents, m'ha entrat un dubte important: és suficient amb demanar perdó...? Record molt bé al Rei Juan Carlos, amb cara de circumstàncies, demanant disculpes. Aquella imatge em va deixar una agre sensació de teatralitat, d'escassa i forçada sinceritat. La grotesca i inacceptable cacera d'elefants quedava perdonada...?
Els fets recents als que feia menció són, per abominables, de molt difícil definició. Han passat a Granada on persones estretament relacionades amb l'església Catòlica – capellans inclús - han abusat de menors. Aquesta terrible i encara no esbrinada història, ha acabat amb el Bisbe d'aquella diòcesi, vestit de pontifical, prostrat en terra, demanant perdó. Possiblement, penso, en comptes de mirar cap a l'altar hauria estat millor haver-ho fet mirant a la gent, al poble fidel. No sé tampoc si amb aquesta cerimònia ja és suficient.
Mai he sabut qui és capaç de jutjar a qui. Qui pot, trobes tu, erigir-se en jutge d'un altre...? Tampoc sé gens si els delictes o errors comesos per persones concretes, en són igualment responsables els col·lectius als que pertanyen. Sí la resposta és afirmativa, començant per les més grans comunitats i associacions, algunes de ben significades, es passarien la vida demanant perdó. Si és que això basta.
Demanar perdó i passar pàgina...? Exemples molts. De què haurà servit al pobre Galileu el que el que l'església Catòlica reconegués cents d'anys més tard el seu error...? I aquest, encara que a títol pòstum, ha tingut sort. D'altres, ni això. Queden munts de fets per demanar disculpes a milers de víctimes innocents.
Per fer una llista d'endemeses greus no trobaríem prou paper. Algú ha demanat perdó, per exemple, per la condemna a mort del metge i teòleg aragonès Miquel Servet, cremat per sentència d'un tribunal de l'anomenada Santa Inquisició...? Havia descobert la circulació de la sang. Els jueus foren expulsats d'Espanya, per uns reis qualificats de catòlics. Pocs anys abans eren els àrabs els també expulsats de les seves terres d'Andalusia i, més enfora en el temps, eren exiliats i per sempre de Menorca. L'espasa a una mà i una creu a l'altra.
Fa tremolar encara veure alguns bisbes fent el saludo feixista al pas del victoriós general Franco, a qui rebien sota pal·li a les seves catedrals. Els mateixos que havien qualificat una guerra incivil i fratricida de «Cruzada». Aquell caudillo por la «gracia de Dios», rebria amb tota pompa el collar de l'Ordre de Crist, la més alta condecoració del Vaticà. Ni una paraula de disculpa, ni piular. Les víctimes ja eren enterrades.
Ep, no pensis, no totes les greus errades han estat religioses. No he sentit tampoc ni una paraula de disculpa per la participació espanyola a l'absurda guerra d'Irak. Algú trobes, ha demanat perdó per la greu i pèrfida conducta d'Espanya amb el sofert i abandonat poble sahrauí... o per com vam trair als guineans amb una falsa i estrambòtica independència...?
Qui serà el jutge suprem de totes aquestes històries...? Qui demanarà perdó a qui...? Me tem, amic meu, que seguirem passant fulla. El silenci, l'oblit, mai no serà, no pot ser, una resposta digna Seria brutalment injust.
