Dimarts passat vaig començar una nova dieta i en van... mil! Ho vaig fer -açò és, al manco, el que jo me pens- amb total llibertat de decisió, sense que cap metge m'hagi posat la pistola al pit ni tan sols que el meu excessiu pes i volum dificulti notablement la meva mobilitat ni em representi un risc probable de caure pel carrer, com havia succeït algun cop durant les meves estades a Menorca. No hi ha hagut cap pressió. Bé, tal vegada ha existit l'amable suggeriment-requeriment d'alguna veu femenina (ja ho diuen els francesos: cherchez la femme), però poca cosa més. Ha estat molt més senzill. Fa mesos vaig sentir a la farmàcia una conversa entre els dependents i unes clientes. Els primers recomanaven els serveis d'una nutricionista que passa consulta un dia per setmana a l'altell de l'establiment on ells fan feina. «Jo he perdut 22 kilos; jo, 24; el meu promès, 25», vaig sentir que deien. Justament el que, d'entrada, podria ser el meu primer objectiu.
Unes setmanes més tard, em vaig decidir i li vaig comentar a l'apotecària: «Escolta'm, aquella dietista de la que parlàveu...». Ella em respongué: «Ara mateix, està de baixa per maternitat; quan es reincorpori, ja t'avisaré». Finalment, ha arribat el moment. Va ser -com ja us he dit- dimarts passat. Aquest és el dia en què visita la nutricionista i açò evita allò tan sabut de que començam un règim en dilluns per acabar-lo l'endemà. És quelcom semblant als bons propòsits que fem cada Cap d'Any: deixar de fumar, apuntar-nos al gimnàs, caminar una hora diària, aprendre anglès... i que no solen passar de la Diada de Sant Antoni, açò, si han aconseguit superar la dels Reis Mags. Hi ha qui diu que el gimnàs, precisament, és l'ONG més cotitzada de totes, perquè molts el paguen cada mes i no hi van mai.
La primera entrevista amb la nutricionista va ser molt agradable; ella sap crear l'ambient favorable que ens permeti obtenir el nostre repte particular. El seu nom, Alba, té una connotació com de tornar a néixer, a començar, amb la claror i l'escalfor d'una nova jornada. L'Alba em va pesar, em demanà a quines hores acostumo a fer els meus àpats i de quins aliments es composen i procedí a redactar la meva dieta, basada, essencialment, en totes aquelles prescripcions que tant ens sonen: menjar cinc vegades al dia; beure un litre i mig d'aigua; el pa, integral i només per berenar; res de dolços ni de fregits; verdures bullides i peix o carn a la planxa; la fruita, a mig matí i els làctics, al vespre i completament desnatats... Ah!, i un dia a la setmana lliure -dissabte o diumenge, no dissabte i diumenge-, en el que puc menjar de tot i beure vi, sempre i quan sigui negre i d'una anyada superior al quinquenni. Ui, la butxaca!, vaig pensar tot d'una.
Ara que he començat a parlar-vos de doblers, em podríeu demanar perquè cal anar a visitar un professional si sabem molt bé el què hem de fer per perdre pes. Jo ho compar amb aquells qui estudien oposicions i tenen un preparador qui, setmanalment, els fa recitar, cantar els diferents temes del programa. La presència d'aquest coach (com diuen els anglesos i els nord-americans) fa que no et despistis ni et relaxis perquè, cada set dies, li hauràs de rendir comptes. En el meu cas, vaig avisar l'Alba que tenia una sèrie de compromisos socials contrets, en els quals no podria triar el menú. «Bé -em respongué ella- ja sabem que aquesta setmana serà la dels comiats». Què vol dir això? Que demà, quan pugi a la bàscula, hauré guanyat uns grams, ja ho veureu. Però també hauré començat a adquirir, de nou, hàbits tan saludables com menjar sense pa i beure només aigua o prendre com a postre un iogurt desnatat. Tots els especialistes afirmen que aquest és l'objectiu a llarg termini de totes les dietes: assolir uns costums alimentaris adequats i incorporar-los per sempre a la teva vida.
Us començava a rallar, fa una estona, del vessant econòmic del fet de posar-se a dieta. Fer règim (com es deia abans) no representa cap estalvi, ans al contrari; els aliments han de ser variats, frescos i de qualitat. I, si finalment aconsegueixes perdre un nombre considerable de quilos i, per tant, també de volum, hauràs de passar per la botiga i comprar, de nou, el teu vestuari. Pel què fa a jo, és possible que no tengui aquest problema perquè, per sort o per desgràcia, el meu armari disposa d'un munt de camises i de calçons de temporades anteriors que estan esperant precisament això: el resultat positiu de la meva dieta, per poder tornar a cobrir amb folgança tot el meu cos.
