Estaferm (198)

2 M'assalta la primera curiositat. Com és que un centre religiós privat col·labora amb l'anatemitzat i prohibit procés pel dret a decidir català? La resposta me la dóna una mare que té un fill que hi estudia des de fa anys. Juntament amb una cinquantena d'entitats cristianes (els claretians, els jesuïtes, la Fundació Cristians de Catalunya, Càritas Diocesanes, Carmelites de Catalunya i Balears o la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat...), el col·legi està adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I el Barça també. El Barça també i tres mil entitats catalanes més. Hi ha coes. No hi ha policies i hi ha coes. El col·legi està obert i hi ha coes. Semblen serps de colors variats que surten de davall els vermells arcs de maons del claustre. Hi ha coa per a poder signar la denúncia ciutadana. I també hi ha coes davant les meses. Aquí el grup es divideix. La votació és lenta. A la petita sala hi ha tres taules, tres cadires, tres dones i un ordinador portàtil no connectat a Internet. Com que no s'ha pogut disposar de cens, una voluntària apunta les dades a un llistat i, una altra voluntària, les introdueix a l'ordinador. Al pati hi ha un ambient festiu. Els fillets juguen a futbol o encalçar o van en patinet tot esperant que els pares acabin de votar. La gent xerra. Forma grupets. Està serena, però se la nota contenta. Com si participessin d'un esdeveniment històric, com si esfondressin el mur de Berlín amb el gest democràtic i normal d'introduir una papereta dins una urna. Fora murs. Comença una nova era. Una revolució festiva i riallera que, a diferència de les revolucions del passat, encara no té nom. Durant la resta del dia vindran les sorpreses. Les dades de participació, increïbles tenint en compta que cada vot era un acte de desobediència civil. Després, la gent que ha votat «sí, no» i la gent que ha votat «no, no». És molt fàcil escatir els guanyadors. Només s'han d'observar les reaccions. Ràbia entre els unionistes. Alegria entre els organitzadors. Una paraula resumeix l'estat d'ànim dels primers. Quina manera d'insultar, quin art a l'hora d'enlairar metàfores i comparacions feridores! Quina enveja. L'antic director del diari «El Mundo», Pedro J. Ramírez, apartat de la capçalera que va fundar, llança abruptes escopinades que tenen com a única diana el president del govern espanyol. El compara -gràcies a Quevedo, s'insulta amb més gràcia i crueltat en castellà-, amb un estaferm. I aquí volia arribar. Què és, un estaferm? Bé, l'històric periodista ultradretà ens ho dirà: «... el estafermo era un muñeco giratorio, firmemente plantado en un lugar de la pista del torneo -de ahí la etimología italiana: 'sta' fermo'-, que enarbolaba en un brazo un escudo y en el otro, igualmente rígido, una correa con bolas de hierro o saquillos de arena.» En català, a més del significat apuntat, estaferm, també és una persona aturada, inútil, que fa nosa.