L'altre dia em trobava esperant l'autobús. Era mig matí, l'hora que solem sortir de casa els jubilats (o, almanco, aquest jubilat), i hi havia poca gent a la parada. Només dues joves que xerraven entre elles, i jo mateix. Em vaig quedar mirant una de les noies. No era alta, ni esvelta, ni anava vestida de manera en absolut provocativa. No duia cap escot ni cap minifaldilla. Lluïa -i mai millor dit- com una casta de granota (mono, en castellà), format per dues peces, jaqueta i calçons, ambdues de color marró fosc. La roba encaixava el seu cos just en el punt de fer realçar tot allò que l'afavoria. Tampoc no anava massa maquillada perquè la bellesa del seu rostre bastava per donar un resultat ben agradós a tot el seu físic. Jo em vaig quedar pensant de quina manera més discreta i sense escarafalls pot una dona esdevenir la dona 10.
Estava en aquests pensaments quan l'ocupant d'un vehicle que passava per la mateixa Gran Via va amollar un crit. El dia s'havia presentat ben solejat i la calor convidava a davallar els vidres de les finestres. Em vaig girar tot d'una, per si es tractava d'algú que m'havia reconegut i em dirigia una salutació. Era el conductor d'una furgoneta d'una empresa de Sant Boi de Llobregat i jo, a Sant Boi, només conec un jove informàtic qui fa feina des de ca seva. Llavors ho vaig entendre tot. L'home en qüestió s'havia dirigit a la meva dona 10 i li havia dedicat un contundent i vulgar «¡tia buena!». Es tractava d'un piropo (el meu diccionari tradueix aquest terme com «amoreta» o «floreta»!) Els anys que feia que jo no sentia, en ple carrer, una expressió com aquesta dirigida a una persona del gènere contrari!
—El piropo castizo (jo diria més prest carpetobetónico), que s'emprava en aquest país durant el segle passat, era una mescla de dos components: un amable i perfectament admissible d'admiració cap a la seva destinatària i l'altre de contingut clarament sexista, molt proper al ¡ay, si yo te pillara!. Avui en dia, la igualtat entre gèneres ha proscrit, afortunadament pel què fa al segon element que he esmentat, aquest costum tan habitual entre alguns homes d'antany. Ara record com, fa més de tres dècades, la mare d'un caixer senyor de l'època em comentava que durant els dies de les festes, anar «de mosquetes» no fa cap mal i és un fet fins i tot adient, mentre la persona que les protagonitza no s'excedeixi i arribi a la grolleria.
Us parlava d'un primer component del piropo, que es correspondria de manera més adequada a expressions com amoreta o floreta. Mireu, la meva mare va tenir durant un temps, un director espiritual i ella em contava que el seu capellà li deia que tots -no només les dones- tenim l'obligació d'arranjar el nostre aspecte extern i d'agradar. I ja que us rallava de Sant Joan, no podem oblidar que l'origen de llançar avellanes es troba en una mena de galanteria dels bergants cap a les joves que admiraven. Aquest gest, molt ben rebut en aquells temps, ha derivat en autèntiques batalles campals en plena Contramurada. Però açò, ja és una altra cosa, molt diferent de dir, per exemple, a una amiga o companya de feina «t'està molt bé el que t'has posat avui; estàs molt guapa». Un comentari així sol rebre pràcticament sempre una resposta de complaença i agraïment.
—Us deia abans que, avui en dia, els homes i les dones estem en un pla d'igualtat i pens que és quelcom molt positiu. Jo encara som dels qui, abans d'entrar en un indret de sortir-ne, aguant la porta per tal que els altres, i especialment les altres, puguin passar. I m'he trobat que alguna companya m'ha apressat tot dient: «endavant, endavant, que aquí no hi ha sexes que valguin, que tots som iguals!». Fins i tot als autobusos, quan el vehicle va ple a vessar, alguna jove que està dreta devora jo i ha vist que una persona s'aixecava per davallar a la següent parada, m'ha cedit el seient, per respecte als meus anys o al meu volum, en ambdós casos molt superiors als d'ella.
Ara bé, el sexisme continua existint en la nostra societat. Quan escric aquestes retxes, Teresa Romero, auxiliar d'Infermeria de l'Hospital Carlos III i afectada d'Ebola, es troba en situació crítica. És possible que quan vosaltres les llegiu ella -Déu no ho vulgui i la ciència pugui evitar-ho- ja no estigui entre nosaltres. En informar de la situació, el conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, ha amollat alguna perla, com ara -referint-se a les vacances de la professional sanitària- «no estaría tan mal cuando fue a la peluquería». Realment patètic!
