Fantàstic capvespre de tardor. Agradable passeig per Ciutadella. A un dels seus ben cuidats carrerons, una senyora em mira i somriu. S'atraca i molt amablement em diu: a vostè el conec... he llegit alguns dels seus articles... Com pots suposar el meu ego, per petit que sigui, s'infla com un globet. «Em permet un comentari...?» segueix mentre continua somrient. «Evidentment, encantat», dic. «Miri, i perdoni, però... jo me l'havia imaginat més alt...!» La senyora m'ha dit sincerament el que pensava i jo, com pots imaginar, boca oberta i el meu ego a fer punyetes.
Efectivament, amic meu, aquella dama havia estat totalment sincera. Feia honor a la millor definició de veritat: «conformitat d'allò que es diu amb el que es pensa o se sent». Radicalment sincer era també l'escriptor Valle Inclán, responent, l'any 1926, a un periodista del diari Región, d'Oviedo. Demana l'entrevistador: «Mestre, com resoldria la crisi que acaba amb el teatre espanyol..?» El gran escriptor respon sense dubtar: «Fusilando a los hermanos Quintero...!» Aquests germans eren popularíssims autors d'obres de gran èxit. Més subtil i manco radical però prou cruel, era el poeta i dramaturg Thomas Eliot quan deia, referint-se a l'escriptor britànic E.M. Foster: «la seva fama augmenta a cada llibre que no escriu».
Una pregunta clau: existeix, penses tu, una veritat única o són possibles tantes veritats com a persones? Veritat freda i objectiva o veritat subjectiva, matisada per les vivències, per la formació i l'experiència individual...? Pregunta de difícil resposta. Cert és que hi ha fets incontrovertibles i clarament demostrables però a d'altres, la sinceritat pot ser fruit d'un mateix. Diuen als films americans: «jura dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat...?» I els testimonis aixequen la mà i juren ben convençuts. En el fons quan declaren segurament sigui aportant la seva personal veritat.
Un filòsof i periodista italià i conegut teòric marxista, Antonio Gramsci, deia amb contundència: «No hi ha res més revolucionari que dir la veritat». Possiblement tenia raó però com podem fer compatible la veritat, la nostra veritat, amb les relacions socials...? Imagin que recordes l'antiga frase: «Dient les veritats es perden les amistats». I aquesta sí que és una veritat com un temple.
Els humans, és ben entenedor, tenim una clara noció del que ens convé per poder mantenir la pròpia estabilitat, el nostre confort social, les aparences. Tots, crec, hem dit alguna mentida sense tenir cap mala consciència. Tots hem tirat floretes i, qualque vegada, eren immerescudes floretes. Molts hem practicat allò que en societat se'n diu el compliment, que vol dir, queda claríssim: complir i mentir. «Mira que vas elegant», pots dir ben satisfet, mentre penses que la dama, sembla un espantaocells. «La verdad desagradable asoma», deia Jaime Gil de Biedma. Fingir idò, exagerar, és com un sistema de autodefensa, de protecció personal. Els embats de la vida ens han espavilat i preferim, amb exagerada freqüència, les mitges veritats que ens ajuden a sortir del pas, al risc indubtable de ser sincers. Com deia aquell pagès: no pots anar sempre amb el cor a la mà... te'l poden prendre.
En resum: me tem, amic meu, que això de la pràctica estricta de la sinceritat haurà de quedar com a un simple bon propòsit personal. Cert és que a molts ens convindria acceptar aquella invitació que feia el savi Antonio Machado: ¿tu verdad?, no, la verdad;/ y ven conmigo a buscarla./ La tuya guárdatela. De moment, i aquest no és el bon camí, entre la mentida pura i dura i la veritat autèntica, ens hem inventat, pillets que som, termes d'ús comú com: veritat oficial, veritat absoluta, veritat relativa, mitges veritats...
La simpàtica senyora de Ciutadella, amb el seu comentari havia estat ben sincera. Lliure de tot fingiment, no havia fet cap judici de valors, s'havia limitat a comentar un fet que entenia, i ho era, incontrovertible. Sinceritat totalment neta. Neta i somrient. Res més.
«La veritat, si és que existeix, és una suma improbable de punts de vista», deia l'escriptor japonès Ryusonoke Akutagawa,. En el fons però, sospites, ai, que l'única veritat absoluta del tot és la mort. Més clar, aigu. No trobes...?
