Ja veus, company, avui faig una advertència prèvia: aquesta nota que escric és fruit del disgust, d'un profund malestar. T'ho contaré. Preparava jo el meu articlet de la setmana, feina que ja saps que em costa prou deixar-lo mitjanament acabat – realment no me queden mai com a mi m'agradaria – quan he decidit baratar de música i oblidar – ajornar – el que escrivia i començar de nou. Vols saber el motiu...? idò, el motiu és una noticia àmpliament difosa, noticia que moltes persones poden considerar banal, sense excessiu interès, que m'ha fet sentir malament, molt malament.
Saps tu i, com és lògic, sé jo també, de la meva petitesa i que, per tant, aquesta meva dolguda i crec que raonada queixa, no servirà per res, seran just unes pobres paraules damunt d'un paper, cap efecte, ergo: fum de formatjada. El dret però no me'l treu ningú, i com un al·lotet petit faré la meva rabieta per ridícula que pugui semblar. Servirà per sentir-me més tranquil, més alleugerit, en definitiva.
El nucli de la qüestió. Celebrat ja el referèndum escocès, que la sòlida i seriosa democràcia britànica ha permès, tothom coneix els resultats. El somni d'una part dels habitants d'Escòcia no ha estat possible. Efectivament, per una curta majoria - però majoria a la fi - el país seguirà ben igual, seguirà formant part del Regne Unit, serà una més de les quatre nacions que el formen els nobles ciutadans d'Escòcia, continuaran destil·lant el seu fantàstic whisky a la vorera del riu Spey, jugant a golf i, com tots noltros, anant a fer feina cada dia. La pluja, el rugby i el temps aniran difuminant, poc a poc, el rastre apassionat dels debats i polèmiques que, de manera oberta i sincera s'han produït a ran del ja famós referèndum del que depenia el seu futur polític i en el que, al final, han participat quasi el vuitanta sis per cent del seu habitants.
Els escocesos han acceptat els resultats d'una consulta – uns millor que els altes, lògicament – que s'ha fet amb totes les garanties. El seu primer ministre, defensor vibrant de la independència, ha presentat la dimissió. En resum: tot el procés haurà estat un fantàstic i noble exercici democràtic, que no crec que ningú s'atreveixi a criticar. Ara avançaran tots junts mentre se sent el so llunya d'una gaita. Aquí no, aquí som diferents, aquí alguns, creient que el Pisuerga passa per Edimburg o Barcelona... no han entès bé el que ha passat.
A les poques hores de fer-se públics els resultats el president del Govern espanyol va fer unes declaracions, crec jo, gens acceptables. D'entrada, amb cara deprunes agres i corbata vermella – com la gent del Santander – es permet aplaudir el que els escocesos hagin decidit seguir com fins ara. Aquesta és una clara i gravíssima mostra d'ingerència en un tema que pertany exclusivament als convocats de la consulta. Altra cosa seria que el senyor Rajoy, hagués fet aquestes declaracions com a cap del seu partit polític o a un dinar amb amics. Com a president del Govern - president de tots els espanyols -, no té cap legitimitat per dir res sobre el que passa a un país que no és el seu. Cert és que ell i molts com ell han rebut aquests resultats com una boníssima noticia. El senyor Rajoy, com a bon patriota escocès, està satisfet dels resultats...
En tot cas, el senyor Rajoy, a la seva incorrecta i inconvenient declaració institucional, també hauria pogut fer menció i destacar la clara lliçó de democràcia que han donat els britànics. Aquí, una momificada constitució – ep, just quan convé - ens impedeix, mira per on, exercir un dels drets bàsics de tota democràcia autèntica: demanar l'opinió dels ciutadans. Constitució que, convé recordar, va ser aprovada just pel cinquanta nou per cent dels espanyols i que, alguns destacats membres de Alianza Popular van votar en contra. Sembla que la definitiva decisió referent a una possible consulta a Catalunya, la prendrà el Tribunal Constitucional que, ja veus, no deixa de ser un tribunal polític.
Seria curiós i ben contradictori que la nostra democràtica Constitució, impedís l'exercici de la democràcia. Inclús per dir no.
