Jo no sé si Catalunya se'n sortirà de la tessitura en què es troba. Però la idea de poder decidir el seu futur i, potser, navegar amb vela pròpia, s'ha convertit per a la majoria dels catalans en una ventada d'esperança en el futur. No és cert que dins la societat catalana hi hagi crispació. El que sí que hi ha és una gran indignació pels disbarats que escampen els polítics i la premsa influent del règim. I per la indiferència amb què el govern espanyol reacciona davant mobilitzacions que són les més grosses que recorda Europa, tractant-los ja ara com si fossin de ciutadans d'un altre país.
La qüestió que plantegen no sembla que sigui una cosa extraordinària en el segle en què vivim: triar en democràcia si volen continuar o separar-se d'Espanya. Un bon nombre dels estats d'Europa no fa ni trenta anys que existeixen. I potser la meitat dels que hi ha al planeta encara no han celebrat el centenari. En el món modern, els vells estats «per la gràcia de Déu» no deixen de ser una forma com una altra d'organització. I la pertinença a una comunitat ja no s'accepta com el resultat de l'exercici de la força, sinó de l'exercici democràtic, com tot en el temps en què vivim.
L'única possibilitat de supervivència que té Europa, en el concert mundial, és arribar a ser una autèntica unitat política. Però pel camí haurà de rebaixar els fums d'aquells estats que encara es pensen que són el llombrígol de qualque cosa. Són ells els que dificulten la unitat europea amb el seu personalisme, no les petites nacions que volen prosperar a la seva redossa.
Davant l'actitud d'esperança que viu Catalunya -fàcil de detectar si no ets cec i al marge de si t'agrada o no-, no veig cap signe il·lusionador que arribi de l'altra banda. El govern espanyol ha estat incapaç de transmetre als catalans ni un sol missatge engrescador, però tampoc no l'ha sabut enviar a la resta de ciutadans.
El govern parla ara de recuperació econòmica, però la instrumentalitza de cara als seus interessos electorals. I és cert que hi ha alguns símptomes de millora, però tenen els peus de fang perquè s'assenten damunt la pèrdua de drets laborals i socials, la reducció de salaris i un atur que ja és crònic. El més elevat d'Europa.
El mateix govern que escatima a les comunitats autònomes els recursos per a la sanitat, l'educació i el serveis socials, continua gastant com en els millors moments de la seva història. I el dèficit públic creix sense aturador. Del bilió que ja deu Espanya, només el 20 per cent correspon a la despesa de les comunitats autònomes i els municipis.
Però a part de proclamar aquesta tèbia recuperació econòmica com si fos mèrit seu, quina esperança de futur és capaç d'encomanar el govern espanyol? Quin projecte impulsa per al país? La copa del món de bàsquet? La lectura de les lleis que ja ha aprovat o que pensa aprovar, ens condueixen més al passat que al futur, del dret cap a la involució política i social. Començant per la llei d'Educació, que ens retorna als anys seixanta, quan el sistema educatiu semblava pensat per deixar pel camí com més al·lots millor.
La realitat és que avui els espanyols es malfien de la monarquia, de la justícia o del mateix govern i de l'oposició. I així, quan a les enquestes els demanen en qui dipositen més confiança, apareixen a dalt de tot de la llista la Guàrdia civil i la Policia armada... Què trobau? I ho dic amb tot el respecte per les forces de seguretat.
Així s'explica les expectatives que aixequen a Espanya projectes que tot just acaben de néixer i que encara no han demostrat cap capacitat, com és el cas de Podemos, i ho dic també amb tot el respecte. Encara que potser té raó el nou líder del PSOE quan afirma que aquesta nova formació pot arribar a ser el gran aliat del PP en les pròximes eleccions: prou potent per arravatar vots que han de menester els socialistes i prou dèbil per no impedir una nova majoria dels populars.
A qui li pot estranyar, idò, en aquest context i ara que ja els han deixada bonibé sense autonomia, que per a molts de catalans l'esperança sigui la independència?
