Un ritual antic dels pobles del Mediterrani oriental escollia cada any un mascle jove de cabra, feien una cerimònia per carregar-li totes les culpes dels problemes que patia la gent i l'alliberaven al mig del desert. El pobre animal es convertia així en el boc expiatori i les persones es trobaven reconfortades d'haver trobar un culpable extern.
En la recerca de la civilització i la justícia social, la humanitat ha avançat molt. En abundants ocasions es pot estructurar un sistema d'anàlisi, de dades i d'experiències, que permeten arribar a conclusions més o manco assenyades. Però les lluites soterrades de poders o d'interessos, desvien sovint l'atenció, sigui per profit propi sigui per mantenir la calma social. El boc expiatori servia per això. De tota manera, per molta cerimònia que es fes, l'animalet no en tenia cap de culpa.
Quan varem entrar a la Comunitat Europea a mitjans dels vuitanta, un dels efectes que es van derivar va ser la incorporació de la normativa comunitària. Això va suposar una accelerada en molts temes en els quals Espanya anava amb molt de retard, entre d'altres, en els temes ambientals. En alguns sectors, es va rebre com un daltabaix considerable.
En la comunitat de caçadors, es va passar de poder-ho caçar pràcticament tot manco algunes poques espècies, a que tot estàs protegit excepte les espècies pròpiament cinegètiques. Per una gent que havia conviscut molts anys amb la Ley de Alimañas del franquisme -quan l'administració pública et donava diners si demostraves que havies mort a rapaus i predadors- entendre que ara eren espècies protegides i que et multarien si les mataves, resultava complicat.
Per als polítics de llavors també esdevenia complex gestionar les reunions amb caçadors i explicar que la normativa canviava radicalment perquè així es derivava del vot d'adhesió que el seu propi partit havia dictaminat. De manera que es van donar algunes aliances d'interessos (amb terratinents ressentits per les campanyes ciutadanes que impedien determinades urbanitzacions) i es va acordar buscar un cap de turc (la modalitat de boc expiatori en la nostra religió) per carregar-li el mort. El culpable, a Balears, era el GOB.
Alguns diran que no té sentit, perquè a la resta de comunitats autònomes devia passar el mateix i allà el GOB no opera. Efectivament és així, però a nivell local la designació d'un culpable que no ha estat convidat a la reunió funciona per a molta gent, i encara avui n'hi ha molts que es pensen que una sèrie d'obligacions que estan escrites a les lleis vigents, són en realitat una pura mania dels ecologistes del seu poble.
Una cosa similar passa actualment amb el PTI, el Pla Territorial Insular. Quan es va redactar aquest instrument que constitueix la primera ordenació del territori amb visió d'illa, es va veure l'enorme perspectiva de creixement urbanístic que es derivava dels diferents plans municipals vigents, i es va acordar frenar expectatives en el litoral i en el sòl rústic. Evidentment, es van trepitjar alguns calls, que encara provoquen reaccions.
La crisi econòmica ha estat el canvi de context necessari per lligar una cosa amb l'altra. Per què Menorca està en crisi? Idò està ben clar. Per culpa del PTI. Però, llavors, per què bona part de la resta d'Europa està en la mateixa crisi de manca de crèdit, endeutament creixent i milers d'aturats? Idò serà per altres motius, però aquí, a Menorca, s'assenyala un boc expiatori perquè així s'aconsegueix, una vegada més en la història, sumar diversos interessos que actualment no queda bé confessar de manera oberta.
Si estàs a favor de l'esperit central del PTI, passes a ser un culpable de la crisi econòmica que ens afecta. Ets un element bàsicament negatiu, com a mínim un irresponsable. Quan et posis a tir en les xarxes socials anònimes, rebràs tres o quatre comentaris que es qualificaran de llastre, vividor o funcionari (?).
El missatge de la planificació que tot ho ha aturat es va repetint amb idiosincràsia cacofònica, amb aquell so repetitiu, amb la reiteració de fonemes idèntics, amb la permanent associació de sons discordants.
Si s'alça el cap i es mira als voltants, es veuen altres regions que tot ho han permès en termes urbanístics i que ara presenten una patologia econòmica molt més aguda que la que pateix la nostra illa. Si s'alça el cap.
La cabra jove s'ho mira des d'enmig del desert, amb una mescla d'incredulitat i compassió. De vegades, es comprèn que hi hagi bocs que envesteixen.
