Del cop va sentir com un tremolor a les mans, una ofegant sensació de mareig. El diari va caure obert per la pàgina que llegia. No, no pots imaginar, amic meu, el que el nostre homenet va sentir en aquell moment. Va creure, contava desprès, que el món s'havia acabat, com sí un violent i sobtat terratrèmol hagués arrasat tot el paisatge i amb ell tot el que hi havia d'animal, vegetal i mineral...
Passats uns bons minuts, anà recuperant l'alè i, mentre feia glopets d'Aigu del Carme fresqueta, va contar el motiu d'aquell desmai que l'havia deixat boni estremordit. La culpa era de la terrible i greu notícia que publicava el diari: el seu gran ídol polític, aquell homu extraordinari que tant havia fet pel país i la seva gent, l'indiscutible líder, havia estat descobert fent trampes amb doblers. Ell havia cregut sempre en la honesta lluita d'aquell personatge mític. Un personatge que tenia com a objectiu bàsic – quasi únic – de la seva vida, el conduir els seus compatriotes cap una hermosa i feliç realitat, on la democràcia, la cultura, la prosperitat, la més avançada civilització, en definitiva, fos reconeguda i envejada arreu del món.
Ara, descobert l'engany, pots imaginar, se sentia pitjor que si hagués corregut una marató. Assegut a l'ombra se sentia un autèntic cap d'ase que, com innocent pardalet, havia estat enganat, estafat inclús, per qui ell mai s'ho hagués pensat. Recordava ara, amb certa barreja de tristesa i ràbia, la seva decidida participació en la propagació del missatge del reverenciat cap de la formació política. Nits prèvies a les eleccions, aferrant cartells amb la imatge somrient del gran candidat, repartint paperets per les cases, assistint a llargs i avorrits actes catàrtics – mítings, en deien -, on el gran personatge era rebut entre músiques, banderes i emoció. Ara tot s'havia esfumat.
2 Passat un cert temps però, el nostre homenet es va anar recuperant. Molt lentament, cert, però anava tornant a somriure. Se sentia ferit. Ferit i humiliat. Havia estat un autèntic melao confiant cegament, estúpidament, en aquell gran xerrador, ara defraudador confés. Però, mira per on, havia trobat un element que el confortava, que en certa manera el consolava. Era com una petita i innocent venjança: pensar en el futur enterrament del gran personatge.
Efectivament, el nostre homenet, somreia irònicament al pensar que aquell idolatrat líder, s'havia jugat el que, un cop difunt, hauria estat, de ben segur, el seu solemne i cerimoniós enterrament. Els ciutadans havien perdut també l'ocasió d'assistir al gran espectacle. Ja saps que tenim certa tendència genètica a la glorificació pòstuma de la gent, encara que en vida ningú en faci cap cas. No se sap molt bé si els grans cerimonials de difunts que s'organitzen a ca nostra són també una manera de mostrar el respecte i també un cert i càustic alliberament per la desaparició del difunt.
De ben segur que el líder, ara derrotat per una impúdica conducta, havia imaginat que el seu enterrament seria una autèntica desfilada de bisbes i capellans i escolanets, alcaldes i regidors, acompanyats de banderes i banderoles d'orfeons, ateneus, grups folklòrics i agrupacions castelleres. Catedral, misses solemnes, gemecs d'orgues i nivulats d'encens. La premsa amb grans titulars hauria comunicat la mort. Edicions especials plenes d'esqueles. Totes les autoritats del país, i inclús de l'estranger, sucades de negre amb cara de coc-piu, com sí el mort fos un faraó, passarien per davant del fèretre de llenya caríssima cobert per la bandera de la pàtria. Tots, govern i oposició, en inacabables fileres, farien una capadeta davant de la mirada hieràtica dels guardes que, vestits de gran gala, servarien al mort. Flors i cintes a mils. Mocadors i sospirs. Al carrer, periodistes, totes les ràdios i televisions, farien preguntes a la gent més coneguda, gent que amb cara llarga rallaria de les meravelles del difunt...
Ara, de tot això, res de res: just el capellà de la parròquia, un escolà distret, la família i, tal vegada, la vesina del tercer segona. Cavil·lant això, mira per on, el nostre homenet somriu beatíficament i ja no pensa en com s'havia deixat qualcar com un beneit.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.