Un mart

Fa unes setmanes, per la festivitat de Sant Jaume, mentre anava en cotxe a Es Castell, em vaig trobar un mart esclafat damunt la carretera. Estava estès, formant una creu sanguinolenta amb la línia mitjanera blanca i gastada de l'asfalt trepitjat milions de vegades per les rodes dels cotxes. La coa apuntant cap al carril de Ciutadella i, la boca oberta amb els ullals vençuts i encara desafiadors, mirant cap a les barreres d'ullastre tancades de l'entrada del lloc de Son Gras. Primer de tot em va semblar que es tractava d'un moix, però el color marró fosc i, sobretot, la coa peluda i esponjosa em van fer adonar que es tractava d'un animal salvatge que havia estat sorprès mentre trescava pel camp a la recerca de menjar. El seu error fatal? La incapacitat de distingir entre la naturalesa i les obres dels humans. Vam continuar cap al poble del llevant menorquí i ens vam incorporar a la via comuna de la carretera general sense fer cap comentari més que un inevitable crit de sorpresa, com passa cada vegada que veiem un moix, una rata sarda, un ca o un eriçó esclafat enmig de la carretera. Quant pesa la compassió? Quina és la mesura que ens toca una fibra i ens fa alterar el nostre devenir quotidià, el nostre trànsit diari pel món? És una qüestió de pes? Ha d'excedir la vintena de quilos? Ha de fer més d'una arroba? Ha de sobrepassar la capacitat d'un almud? Ha de tenir una connexió domèstica? Ha d'existir un component de perill? O, en el nostre subconscient col·lectiu, hi tenim codificat un ordre, escrit a ferro i foc, amb subdivisions on hi ha, com si fossin les lleixes d'una llibreria o els calaixos d'un armari, animals que ens mouen a la tendresa i d'altres que ens atraquen a la indiferència o, directament, a la repulsió? Zebres, gaseles, elefants. Formigues, mosques, escarabats. Voltors, rates, marts. Els arrogants éssers humans tenim encara molts de reptes al nostre davant i un d'aquests, el dels mamífers atropellats a les nostres carreteres, per exemple, o el de les aus electrocutades a les torres d'alta tensió o amb els fils estesos que condueixen l'electricitat igual que un camí profitós i mortal, en són dues que un dia haurem d'afrontar. Quants eriçons moren al llarg de l'any? Quants esparvers pereixen electrocutats o cauen en terra amb les ales destrossades? Quants marts fineixen cada temporada a les nostres carreteres? Es reflexiona poc sobre les carreteres, diu un personatge del nostre holandès nadiu més cèlebre, al seu llibre de relats «Los zorros vienen de noche», publicat en castellà per l'editorial Siruela. I el personatge femení de la narració té raó.