Podria contar-vos, en aquest article d'avui, que, entre dilluns i dimarts de la setmana passada, vaig estar 30 hores a Menorca, després de cinc anys i dos mesos d'absència. Us hauria pogut explicar que finalment, vaig poder veure a ma cosina Catalina, força recuperada, molt millor del què em pensava. Que em vaig estar a casa dels meus amics de sa Cala Sant Esteve, quina pau, quina tranquil·litat! Que vaig poder recórrer els carrers des Castell i gaudir del seu mercat ambulant. Que vam sopar a Calesfonts, quina meravella! I que, l'endemà dimarts, al Port de Maó, vaig dinar amb el meu amic Seo Llabrés; aquell dinar que feia tanta estona que teníem pendent!
Hauria pogut afegir, sense cap casta de dubte, el plaer que vaig sentir en tornar a posar els peus a la seu d'Es Diari i trobar-hi tants companys i amics, molt especialment en Paco Pons Capó i en Biel Fiol, qui duen amb tanta elegància i savoir faire la seva longevitat. Però tot açò, amb tot el respecte i l'estimació cap a les persones que acab d'esmentar, són vivències personals meves i no tenen res de noticiable. De les 30 hores que vaig passar a Menorca, la més important va ser entre la una i les dues del migdia de dimarts, amb l'acte de reconeixement al nostre articulista degà, en Pedro J. Bosch, pels seus 50 anys de feina ininterrompuda. Açò és el que m'havia duit a s'Illa i el motiu de que la meva estada quedàs restringida a sa banda de Llevant. (Tens tota sa raó, Sílvia, quan dius que, sa propera vegada, hauré de travessar sa Costa Nova!)
He de rallar d'en Bob, vull rallar d'en Bob, açò està ben aclarit. Perquè jo, perquè tots nosaltres, som deixebles d'ell, a la vegada que companys, amics i, per damunt de tot, uns enfervorits lectors seus. En Pedro J. és el nostre líder, el capdavanter en la nostra tasca d'opinants. I tots plegats ens vam sentir molt feliços i orgullosos quan vam saber que havia aconseguit el seu somni més preuat, després del d'escriure al MENORCA: esdevenir columnista de El País! A més, en Bob ha arribat, en la seva feina d'articulista, a la quadratura del cercle. Ha fet que contar la seva vida, els seus viatges, que parlar dels seus cans, de les seves aficions gastronòmiques, futbolístiques i cinematogràfiques provocàs una multitud de lectors, de seguidors, que enganxàs.
--Us he avançat, en el títol d'aquest escrit, que us rallaria del Bob que jo he conegut. En realitat, el vaig veure per primer cop a l'oficina del MENORCA, al carrer de Sant Antoni de Ciutadella. Ell, el doctor Bosch Barber, passava consulta oftalmològica, cada dimecres, a la ciutat de Ponent. I no se'n tornava mai cap a Maó, sense arribar-se a saludar na Cati, i a jo mateix. Com deia en Paco dimarts passat, era tanta la seva obsessió pel periodisme, pes Diari, que, si sabia que allà on es trobava hi havia una seu del MENORCA, ell no podia partir sense passar-hi, ni que fos una estoneta.
També vaig tenir l'honor de formar part del seu equip de corresponsals (en el meu cas, a Barcelona), l'any que en Bob va ser redactor en cap d'Esports. Només un any, va dir dimarts en Josep Pons Fraga? Em sembla mentida, amb la feinada que va fer! Fins i tot va arribar a escriure en català (o en menorquí, si així ho preferiu) una sèrie d'articles sobre els diferents Campionats del Món de Futbol que s'havien jugat fins aquell moment.
D'aquella època, record especialment un partit que vam anar a veure tots dos junts, a la Romareda. Era un Saragossa-Barça i l'equip blaugrana va guanyar per 0-2. Al moment en què van marcar el primer gol, em vaig aixecar de la meva cadira, vaig alçar els braços i vaig fer un crit de celebració. Ell, qui seia devora jo, em va agafar per l'espatlla i em va fer callar, tot dient-me: «no veus que aquí estàs en minoria?» Era un detall més de la seva flema britànica, del seu tarannà prudent que també va ser esmentat dimarts passat, en els parlaments del seu homenatge. I que aquell dia ens va permetre sortir il·lesos de la capital aragonesa!
--La ideologia d'en Bob, que ell defineix com a «moderadament socialdemòcrata», no coneix de nacionalismes ni de banderes, amb tres excepcions: el seu menorquinisme, el seu sportinguisme -qui sembla que ara torna a renéixer- i el seu barcelonisme. Per la resta, ell és un ciutadà del món. I un apassionat de la comunicació, que dimarts passat va amenaçar amb deixar d'escriure, però que, tot seguit va anunciar que ja està preparant la crònica del viatge que acaba de fer. Afortunadament per a tots!
