Fa uns dies, el Govern validà el decret que modificarà 26 Lleis diferents, una mesura reservada -teòricament- per a situacions urgents i extraordinàries. Han declarat que són essencials pel creixement, la competitivitat i l'eficiència, que ho fan pels joves i per les petites i mitjanes empreses. Ara, s'ha d'anar ràpid per provocar la recuperació econòmica. Disposem del rànquing: Adolfo Suárez aprovà 17 decrets lleis per any, Felipe González, 9, José María Aznar, 16, Rodríguez Zapatero 13 i Mariano Rajoy, 28.
Les decisions d'emergència ens fan una mica de por. S'assemblen al «perquè sí» o «perquè ho dic jo», que són legals, que es poden esmenar o denunciar constitucionalment, però que resten debat parlamentari i s'allunyen de la democràcia. És una conducta que en la pròpia vida quotidiana va a més, relacions autoritàries que esdevenen des de dalt i que -de manera ràpida- s'instal·len a peu de carrer. En l'entorn proper també succeeixen argumentacions, amagades darrera d'informes favorables o de llargues esperes burocràtiques que el ciutadà, en la seva esfera, també pateix.
La política no és un obsequi, és un conjunt de normes que construïm o destruïm amb les accions diàries. No és suficient que el granger sigui bo, ni basta una hisenda pròspera, sinó que la llavor que s'escampa ha de comptar amb tots els mètodes educatius. Aquests són els valors que s'han de regenerar, l'ordenança que el poble desitja des de fa molt de temps.
