Melismàticament

Al llarg d'una densa jornada al Cercle Artístic de Ciutadella professors i especialistes van reflexionar sobre «unitat i variació lingüística», un tema que l'apassionava. S'hi van dir coses ben assenyades. Que la unitat no està barallada amb la diversitat. Que no hem de confondre estàndard amb normativa. Que la normativa correspon a l'autoritat científica i és fruit de l'estudi rigorós mentre que l'estàndard és una variant més de la llengua i és a la societat a qui correspon acceptar-la, o sigui als qui la fan servir: els usuaris, el poble.

Ara bé, hi ha unes condicions prèvies que propicien aquest model lingüístic: l'escola, sí; però sobretot l'existència d'un espai comunicacional operatiu a tot el territori on una llengua es parla. Oli ens hi ha caigut, perquè aquí el català pateix un seriós problema. Contra el model d'escola, contra els mitjans de comunicació en llengua catalana han actuat i actuen els actuals poders estatals i autonòmics. Ara i aquí ja no perden temps a discutir sobre la identitat de la llengua i la unitat del català; no així a la «Comunidad» (es refereixen al País Valencià però aquesta denominació és un tabú declarat en seu parlamentària) ; en canvi, aquí són passats els temps en què s'embrutaven parets amb el bàrbar eslògan «menorquí sí, català no». Avui l'estratègia dels enemics del català consisteix a fer inviable la integració a què l'estàndard serveix i propicia. L'estàndard és la variant que tota llengua necessita per accedir a la vida moderna i per assolir el futur. Integrar en el marc del català com a llengua comuna i pròpia (històricament arrelada i identificadora) del nostre país. Cohesionar la nostra societat, evidentment no sols sinó també, mitjançant la llengua pròpia del nostre país.

Per a desgràcia nostra som dins un estat que no protegeix gairebé gens la llengua catalana (com en té obligació constitucional) ni tampoc hi sol tenir una actitud neutra, sinó que sovint s'hi posiciona clarament en contra. Amb poderosos mecanismes de poder treballa per la seua fragmentació; practica el secessionisme de posar barreres al nostre espai radioelèctric (impedint la presència als dials de ràdio i als canals televisius d'emissores en català); impulsa «modalidades», que vénen a dir-nos «només heu d'emprar formes lingüístiques regionals perquè les d'altres regions de la nostra mateixa llengua no són nostres», no les hem de sentir com a nostres; oblida alevosament que l'Estatut de les Illes Balears obliga a la promoció de la nostra llengua i cultura i respecte al seu ensenyament diu: «La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l'ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d'acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la ha de ser un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, han de ser objecte d'estudi i protecció, sens perjudici de la unitat de la llengua. La institució oficial consultiva per a tot el que es refereix a la llengua catalana és la Universitat de les Illes Balears. La Comunitat Autònoma de les Illes Balears pot participar en una institució adreçada a salvaguardar la unitat lingüística, formada per totes les comunitats que reconeguin la cooficialitat de la llengua catalana» (art. 35).

S'ha entès bé? «D'acord amb la tradició literària autòctona». I si no saben quina és la nostra tradició, tenen la UIB per a consultar-ho. Per tant (i només és un exemple), cap govern ni cap conselleria és qui per proscriure l'article EL, LA dels registres formals i cultes de l'idioma, perquè aquesta (i no el salat) era i és la tradició oral i escrita dels nostres pobles insulars. Per cert que, dins el sistema «balear» dels determinants articles, les formes ES i SA, i El i LA tenen la mateixa carta de naturalesa; no així les mateixes funcions.

Contra aquest reduccionisme que encara se'ns vol imposar, s'aixecava fa més de cinquanta anys la veu assenyada d'un fill il·lustre de Ciutadella. Vegem la resposta de Mn. Josep Salord Farnés quan li demanaven «bé,vostè que escriu en català o en menorquí?», deia: «-I què hem de respondre a un tal joc de paraules? Què té de més o què li manca al menorquí per a ser català? Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català? Més encara, si es tractava d'una paraula o construcció emprada només a Menorca, pel sol fet d'esser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua» («La llengua dels menorquins. Notes sobre el seu origen, naturalesa i denominació», 1963).

Podria referir-me a altres assumptes de què vam tractar durant la jornada, però ja m'allarg massa. Un altre dia en voldria continuar parlant; açò sí: parlar-ne melismàticament, o sigui, amb arguments, sense vinagre, amb bon humor i esperit positiu.