La imatge més gratificant que he pogut veure en la darrera setmana ha estat la d'un menorquí, Sergi Llull, aplaudint els jugadors del Barça de Bàsquet, que acabaven de guanyar el títol de Lliga, davant el seu etern rival i actual equip de Llull, el Reial Madrid. En la retransmissió que TV3 va oferir d'aquest quart i definitiu partit de la sèrie final dels play-off del Campionat estatal es va poder veure el base maonès, amb evident cara de tristor, però picant lentament de mans, en reconeixement al bon joc blaugrana, que havia superat el conjunt blanc en tots els aspectes. El gest tan elegant de Llull contrastava, i en molt, amb el mos que l'ídol de la selecció uruguaiana, Luis Suárez, va pegar a l'espatlla d'un adversari en un partit del Campionat del Món, jugat al Brasil el dia anterior, però també amb la manca d'aplaudiments per part de la resta de jugadors del Madrid i, fins i tot amb l'expulsió de del seu tècnic, Pablo Laso, per desconsideració als àrbitres.
No és gens estranya la decepció de tota l'expedició merengue que es va desplaçar, dijous passat, al Palau Blaugrana. L'equip de bàsquet del Madrid va començar fent una temporada extraordinària, en la que semblava que havia de guanyar tots els títols que se li posassin al davant. Però, a l'hora de recollir els fruits de tot un any de feina, el conjunt blanc s'ha hagut de conformar amb la Copa del Rei, que va guanyar, precisament, davant del Barça per un sol punt de diferència i amb haver arribat fins a la final de l'Eurolliga, que va perdre davant del Maccabi de Tel Aviv. Ben al contrari del que li va succeir al seu equip de futbol qui, després d'una temporada més que discreta, la va culminar enduent-se "La Décima", en vèncer, a la pròrroga, l'Atlético de Madrid.
-Ja que he començat rallant-vos de la Lliga de Bàsquet, deixeu-me que faci una àmplia referència als qui han estat els seus campions. Crec fermament que s'ho mereixen i a més, és quelcom que em ve molt de gust. Aquí, la temporada del Barça ha resultat del tot contrària a la que hem vist en el cas del Madrid. Els blaugrana ens van oferir una fase regular del campionat diria que decebedora. El seu capità, Joan Carles Navarro, arrossegava lesió darrere lesió. El conjunt barcelonista era el sisè equip de la Lliga Endesa en percentatge d'encert en els tirs lliures i la seva classificació per a la Copa del Rei semblava perillar. Finalment, va perdre el partit decisiu d'aquesta competició davant del Madrid, un equip que el va ridiculitzar en la semifinal de l'Eurolliga jugada a Milà.
Ara bé, l'encert de Xavi Pascual ha sigut que l'equip trobàs el seu millor moment en el tram definitiu de la temporada. En els play-off del Campionat de Lliga ha reaparegut la millor versió de Navarro; i d'Ante Tomic; i de Lampe! I, per damunt de tots de Marcelinho Huertas, decisiu en les dues darreres sèries, enfront del València i del Reial Madrid. Contra l'equip taronja, els homes de Pascual van ser capaços de guanyar els tres partits jugats al pavelló de la Font de Sant Lluís, tot i perdre els dos del Palau Blaugrana. Els tirs lliures i, sobretot els triples, van començar a entrar i, en l'enfrontament amb el Madrid, el cinquè partit ha esdevingut innecessari. El Barça ha guanyat el títol dins ca seua, per tres victòries a una, tot i tenir en contra l'anomenat factor pista.
-En aquest aspecte, i com he fet abans amb el conjunt blanc, també podríem establir un paral·lelisme, però a l'inrevés, amb el què ha passat a Can Barça pel què fa al seu primer equip de futbol. El Tata Martino, mesquí, no va aconseguir, amb les seves famoses rotacions, que els seus homes arribassin a l'excel·lència en la fi de la temporada. Ben al contrari, la van acabar físicament esgotats i, mentalment, sense idees. I aquest fet ha tengut serioses conseqüències en la participació de molts d'ells en el Mundial del Brasil, amb l'excepció, evidentment, de Messi i de Neymar, que es troben en una altra galàxia. Si a això hi afegim que, a més de set blaugrana, la selecció espanyola estava integrada per jugadors del Madrid i de l'Atlético, que van jugar la final de la Champions i que la resta formen part de la diàspora de futbolistes del país a la Premier anglesa, que gairebé no participen mai junts amb els qui s'han quedat a casa, comprendrem la prematura eliminació dels homes de Del Bosque. Per tot açò i per l'errada monumental del tècnic de Salamanca de mantenir, a la porteria, un Casillas que no és titular al seu equip i no actua amb regularitat. Com haurà trobat a faltar el pobre Valdés!
