La millor manera d'aconseguir que les administracions públiques funcionin sota els criteris d'eficàcia i diligència és mitjançant que treballin sota la pressió de la transparència, és a dir, obligant-les a fer públic d'una manera clara tot el que fan en l'exercici de les competències que tenen encomanades. Els qui encara creiem que és imprescindible per la vida en societat que existeixin unes institucions democràtiques que vetllin pel patrimoni i el benestar comú, i que no es deixi tot al lliure mercat, tenim clar que hauria de ser un imperatiu ètic de les administracions el tenir sempre i en qualsevol moment els comptes clars, donant detall, naturalment, de la destinació de les energies i hores de les persones que hi fan feina, que també les hores treballades són doblers que surten dels impostos de la ciutadania. Per suposat que també els comptes clars desincentiven les corrupteles i la picaresca, les quals sembla que els espanyols en som campions olímpics. A la vegada, només amb la riquesa informativa, és possible un debat ciutadà i polític seriós.
Malgrat la Constitució Espanyola de 1978 proclami en el seu article 103 que l'Administració Pública hauria d'actuar d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió ple a la llei i al Dret, el cert és que, per la inèrcia dels anys foscos del Franquisme, el memfotisme, la poca cura i comoditat mal entesa de molts dels nostres electes, fins fa ben poc no s'ha vist d'una manera diàfana la necessitat que les administracions treballin coordinament i molt menys sota la pressió dels focus de la llum pública. L'article 103 és, a la vista de com van les coses, una declaració d'intencions i ben cosa més.
Les crisis econòmiques i polítiques que vivim estan posant sobre la taula d'una manera urgent la necessitat d'abordar la transparència amb rigor, i ho fan de la mà de la generació que l'està patint més, la dels joves, que ha nascut ja en democràcia, que domina les noves tecnologies, que fa servir internet i les xarxes socials, i per la qual el principi d'autoritat no té sentit per si sol i les pors del passat no s'aguanten.
En David Muñoz Sastre, un jove ciutadellenc estudiant de periodisme, ens està donant a tots una lliçó de democràcia que no té preu i que només pot merèixer elogis; mai li podrem agrair prou l'esforç que està fent. El seu exemple hauria de posar vermells a les nostres administracions locals perquè les posa completament en evidència. Aquest emprenedor, manté un lloc web, onvanesmeusdoblers.com, que fa possible conèixer els comptes dels ajuntaments menorquins. El que ha fet, si realment haguéssim cregut en la Democràcia, ho haurien d'haver portat a terme ja fa molts anys les nostres sales.
El web d'aquest periodista no tant sols aporta els comptes dels darrers deu anys de cadascun dels nostres municipis, i que ha aconseguit, com explica en una de les seves pàgines, a base de molt de pidolar als tècnics dels ajuntaments i de furgar en les dades de l'Administració central, sinó que també té un aplicatiu per fer visible amb un simple cop d'ull la proporcionalitat de cada partida pressupostària respecte la totalitat del pastís. Hi han moltes hores, coneixements d'informàtica i doblers invertits desinteressadament en aquest lloc web, només pel bé públic.
Comptant amb una informació així és possible llançar amb coneixement de causa preguntes més radicals que motiven la recerca de més dades. Uns ajuntaments destinen més doblers que altres en personal, aquesta diferència es tradueix alhora en desnivells en la qualitat dels serveis que ofereixen? Que n'opina la ciutadania? Quines són les inversions reals?...
És esperançador que hi hagin persones com en David.
