Ho reconec. Possiblement sigui un defecte de fàbrica. Un problema genètic que, me tem jo, no té cura, cap tractament. No és gens fàcil el confessar-te aquesta tara personal. No és plat de gust però les coses són com són i no com voldríem. T'ho diré de manera senzilla i entenedora: no som gens patriota. Banderes i banderoles – i n'hi ha d'estèticament ben polides – no em desperten grans entusiasmes ni emocions. Que no m'exciten, ja veus. No puc fer-hi res.
Em sento un poc empegueït quan observo el fervor desfermat que desperta, per exemple, la selecció espanyola de futbol – la roja, en diuen – i de manera especial si guanya un partit. Quan veig com els seguidors entusiastes d'equips de futbol que surten a jugar fora fronteres: contempl un poc confús, admirat també, com homus i dones, joves i vells, passegen orgullosos amb els colors del seu club pintats a la cara, disfressats i embolicats amb banderes i canten amb entusiasme l'himne sagrat dels seus reverenciats colors. En el fons possiblement m'agradaria poder sentir aquesta emoció, ser capaç d'exterioritzar aquests sentiments de fidelitat.
No, no me consider un element estrany del tot. Tinc un país que m'estim, però m'estim molt més, amb més passió, a persones, paisatges, músiques, llibres... que conformen i són la meva autèntica i petita pàtria. Deia el poeta que la seva pàtria era la seva infantesa. Sí, amic meu, tenc un molt clar sentit de pertinença a una família, a una terra, a una llengua, a uns amics – no molts -, a unes tradicions, a una forma de menjar inclús, que són el que em mou i commou.
No crec, per exemple, en pàtries que exigeixen la mort del seus fills. Lament l'existència d'herois morts per motius patriòtics que deixen enrere mares ploroses i amics desconsolats. Una bona pàtria mai, mai, pot demanar i permetre la mort dels seus. Moltes pobres pàtries han estat l'excusa cercada pels humans per justificar els seus propis disbarats i incapacitats. Els problemes de les persones els hem apuntat a la factura de la pàtria. De qualque manera s'han volgut amagar moltes de les nostres incompetències i frustracions, la greu manca de generositat i de diàleg, davall dels plecs de les banderes.
Tots els monuments funeraris oficials, siguin del color que siguin, em provoquen una bona dosi d'amarga tristesa. No fa molt vaig visitar la tomba de l'avi d'un amic, avi mort de malaltia i de pena a la presó de Barcelona. Aquell bon homu, Gabriel era el seu nom, un decent pare de família, un senzill treballador, morí lluny de casa i dels seus just per haver cregut en un projecte republicà. Trobes que cap pàtria pot acceptar fets com aquest...? Davant d'aquella làpida, ara sense nom, amb un parell de flors vaig deixar-hi també una llàgrima d'impotència.
Ara les grans pàtries futboleres de milions d'habitants del planeta estan en perill. La gran trobada de les passions ja és aquí. Pensen que al llunyà Brasil es jugaran el ser o no ser de la seva existència. Patriotisme exaltat de calçons curts, pilotes de cuiro i arbitres vestits de negre. Un gran i legítim espectacle – no sé jo si sempre esportiu... - que mou mils de milions de doblers en totes les monedes del món. Doblers i passions. Països amb greus problemes econòmics i socials oblidaran, just per uns dies, per unes hores, tot allò que tant els inquieta i amarga, per veure com la seva selecció nacional planta cara a la d'altres països, alguns de tan pobres com ells. Histèrica catarsis. Els més importants problemes quedaran aparcats, difuminats, per una pilota de futbol. Persones no dormiran, no menjaran si cal, per veure com la seva selecció mostra al món la més patriòtica vàlua. L'honor, la pàtria, abans de res. Pobres, però valents. I sí guanyen se sentiran també grans herois, l'orgull del triomf haurà engrandit, creuran ells, la glòria del país. El seu somni, l'exaltació, durarà poc: just un sospir entre l'èxit efímer i la crua realitat.
Sembla idò, amic meu, que l'honor, l'orgull patriòtic de milers de ciutadans de totes castes i colors és en joc. Em disculpo discretament, humilment: no el meu.
