Aquesta darrera setmana hem viscut tots plegats a cos de rei. L'abdicació, inesperada i, per tant, sorprenent dels fins ara monarca espanyol, Joan Carles de Borbó, ha monopolitzat tots els canals d'informació i d'opinió dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Hem cercat, pertot, les causes possibles o, fins i tot hipotètiques, d'aquesta renúncia del cap de l'Estat. Que si la seva salut és molt més preocupant, encara, del què podem percebre tant de manera visual com auditiva; que si els conflictes personals i familiars, com els incidents de Botswana, la relació amb la princesa alemanya Corina i el cas Nóos han fet la situació insostenible o, finalment, que raons polítiques, com el resultat de les eleccions europees amb la més que previsible fi del bipartidisme, o la complexa qüestió catalana han menat la monarquia a un carreró sense sortida.
Personalment, pens que ha estat tot aquest caramull de coses el qui ha fet un feix i una càrrega que, des de ja fa alguns anys, és ben mala de dur per part de Joan Carles I i que ha provocat un descens en els seus índex de popularitat i d'acceptació per part de la societat, realment (mai millor dit) alarmant. L'anàlisi més precisa, sintètica, clara i contundent de la problemàtica viscuda per la màxima representació del règim instaurat o reinstaurat pel general Franco! (no ho oblidem), el 1975, i també del seu recent desenllaç, l'he trobada en aquestes mateixes pàgines d'opinió d'«Es Diari». N'Àngels Andreu escrivia divendres passat: «La decisió arriba tard, quan la monarquia es troba in extremis». Absolutament d'acord.
Però, en els últims dies, el debat és un altre: cap on ha d'anar el sistema polític espanyol, legitimat, això és cert, per la Constitució de 1978? La dicotomia entre monarquia o república ha tornat a saltar a l'opinió pública i publicada i al mateix carrer. Més de la meitat del cens estatal actual no va poder votar, per raó d'edat, aquella carta magna i ara reclama pronunciar-se sobre la qüestió. La demanda d'un referèndum s'està fent sentir i les manifestacions, convocades d'urgència per mitjans telemàtics, van tenir lloc des del mateix dilluns, dia de l'abdicació reial, i en jornades posteriors. Unes concentracions que a Menorca, a Maó en concret, han portat alguns centenars de persones al carrer.
Arribat a aquest punt, voldria fer una referència explícita a l'actitud del Partit Socialista. Immers en una situació molt delicada que el durà a la convocatòria d'unes primàries a les eleccions generals i a la celebració d'un congrés extraordinari que triï el successor del dimitit Rubalcaba, el PSOE exhibeix, una vegada més, una manca d'unitat, ara en el debat sobre la forma d'Estat. Mentre l'aparell oficial dóna suport a la continuïtat monàrquica, els seus líders territorials, començant pels de les Balears i, molt especialment, pels de Menorca, advoquen per la consulta a la ciutadania. I no és res estrany. No hem d'oblidar que, als anys 30 del segle passat, Menorca es va mantenir republicana fins al final. I així li va anar, crec jo, modesta però sincerament.
Tornam al tema central. Espanya no té una tradició ni uns sentiments monàrquics, com els que puguin imperar als països nòrdics o a les illes britàniques. Fixeu-vos, en aquest sentit, com Escòcia té molt clar que, encara que el referèndum sobre la independència obtingués, el proper 18 de setembre un resultat favorable, el seu cap d'Estat continuaria sent la reina Elisabet II. A Catalunya, per exemple, l'esperit no seria el mateix. I la república qui, com tantes altres coses, ens prové de la civilització romana, -allò que regeix els afers comuns, la res pública-, sembla, d'entrada, el més democràtic dels sistemes, amb un president elegit per sufragi universal i no designat per uns mers drets dinàstics.
Ara bé, hi ha qui pensa que, també en democràcia, una cosa és la teoria i una altra de ben diferent, la pràctica. Joan Carles -això li haurem de reconèixer sempre- va encarnar i va salvar la transició. També es va salvar ell com a rei, certament. Però va aconseguir que el segle XX acabàs amb un règim de llibertats inqüestionable. I he sentit, tots aquests dies, la pregunta del milió: «Què preferiria vostè, una monarquia de Felip de Borbó (el més preparat, segons ens asseguren, dels prínceps europeus), o bé una república, posem que amb Aznar de president?». De moment, les majories continuen comandant i tindrem, ben prest, a Felip VI. Però el tomb que, en el futur, pugui arribar a donar la nostra cosa pública, encara està per veure.
