D'ací a no res tornarem a tenir amb els Mundials futbol fins dins l'escudella. Va de camisetes: la roja (a Espanya, ja se sap, «antes roja que rota»), l'albiceleste argentina, l'azzurra italiana, la taronja holandesa o la canarinha del país amfitrió...: una explosió de color i de nacionalisme: l'orgull que deixa damunt la gespa suor, escopinades i un ves a saber quin esotèric i misteriós «aquello que hay que tener». I els himnes, que escarrufen la pell dels més fanàtics.
Però els jugadors espanyols no poden taral·lejar el seu, que no té lletra. Hi ha un proverbi que diu «quan un poble no té veu, ¿de què serveixen els himnes?» La selecció espanyola fa quatre anys es coronà reina del món -el món és una bolla a la qual els humans tractam a peuades. Foren moments de glòria, en què reverdien llorers imperials. Qui deia que Espanya era a la coa d'Europa, amb Grècia, Xipre, Portugal, Irlanda..., i que hauria de ser rescatada pels calvinistes de na Merkel? De quin color serà la camiseta de l'equip guanyador enguany? Hi ha una dita brasilera per a definicions impossibles: serà «cor de burro que fugiu», 'color d'ase que va fotre el camp'. De la contestació social per l'escàndol de tanta despesa, silenci.
